Fa un temps vaig obrir un compte al Twitter. He de reconèixer que vaig fer-ho una mica a contracor, perquè tocava. Amb el Facebook i aquest blog en feia prou i de sobres, però semblava que si no tenies compte de Twitter no eres ningú. Ara aquesta sensació no només s'ha mantingut, sinó que s'ha convertit en un fet incontestable: si no tens un compte de Twitter amb un munt de seguidors i fas piulades ben xul·les i modernes, no ets ningú.
Malgrat tot, aviat vaig cansar-me'n. De fet, em sembla que només vaig fer tres piulades. O potser van ser dues. Em feia mandar posar-me a buscar seguidors, com un aspirant a tirà. Considerava que amb els amics de la vida real, els del Facebook i els lectors d'aquest blog ja n'hi havia prou.
Aquests dies un amic -dels de la vida real- m'ha fet veure de la importància de tenir un compte actiu de Twitter avui en dia, sobretot si ets, posem pel cas, un escriptor que vol promocionar la seva novel·la. De manera que a la segona va la vençuda. Aquest any, sí. Faré un munt de piulades sobre temes moderníssims i tindré idees i ocurrències divertides i originals. Aprendré què dimonis és un trending topic i en faré molts -siguin el que siguin (també m'he proposat, abans de que acabi el mes, saber què és un hashtag).
Aniré pel carrer amb el mòbil (em compraré un iphone i llançaré l'andròmina que tinc) i la gent que em miri assentirà amb el cap lleugerament, com volent dir: "Mira, aquest paio té Twitter. Se li nota a la cara. Preguntem-li com es diu i fem-nos seguidors seus. Ell ens dirà què hem de fer").
I perquè vegeu l'abans i el després, aquí hi ha un post que vaig escriure fa uns quants mesos sobre els microblogs. No penseu que sóc un tipus raro: en realitat sóc un home complex.
