Hi ha dos exemples d'imperialisme català que em molesten especialment. L'un és el concepte de Països Catalans, i l'altre l'actitud de Catalunya cap a la Vall d'Aran. Però anem a pams i comencem per aquest darrer cas.
Sembla ser que hi ha una majoria d'aranesos que no se senten catalans, sinó espanyols en primer lloc i aranesos a continuació. Jo ho trobo fantàstic. Si no volen ser catalans -tenen prous motius: llengua pròpia, institucions...- no tenim cap dret a reclarmar-los que ho siguin. Davant d'una hipotètica Catalunya independent podrien demanar, per exemple, unir-se a Aragó. El que és intolerable és criticar el nacionalisme espanyol agressiu per, a continuació, practicar-lo nosaltres. Si els aranesos volen ser espanyols, endavant.
El tema dels Països Catalans encara és pitjor. Aquests dies les CUP han ressuscitat un debat que feia temps que estava enterrat. Els Països Catalans no són res més que les fantasies humides d'una colla de gent que somia amb una Catalunya gran i poderosa. És obvi que ni a València ni a les Illes hi ha una majoria social com la que tenim darrerament a Catalunya, i en general la gent allà se sent espanyola i orgullosa d'ésser-ho. Òbviament, si ens posem a buscar és clar que trobarem uns quants milers de pancatalanistes, però de cap manera serà un nombre representatitiu. Fixem-nos que a Catalaunya hi ha una majoria catalanista al parlament, però no tan gran com la que ens hauria agradat. Doncs imagineu-vos ara a les terres de Rita Barberá...
No sé si les CUP s'ho creuen de debò, això, o simplement és una estratègia electoral. Jo trobo que és una idea poc democràtica i gens respectuosa amb les llibertats del poble valencià i balear, que han dit una i mil vegades que ells, de Països Catalans, no en volen saber res. Què farem? Els obligarem a que pensin el contrari?
P.S.: m'havia oblidat del tema llengua. És obvi que els qui defensen la llengua com a vehicle de cohesió no han viatjat gaire pel País Valencià (ignoro com és la situació actual a les Balears).
