dimecres, 13 de març de 2013

SÓC UN PSICÒPATA?




Diuen que un dels trets característics dels psicòpates i d'altres malalts mentals és la nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres. Les primeres temporades de la sèrie Dexter ho descriuen fantàsticament: el protagonista fins i tot és incapaç de somriure de forma sincera perquè no pot compartir l'alegria dels altres personatges. En Dexter no sent res, o quasi res, i això li permet assassinar sense remordiments.

Com a qualsevol persona, se'm fa difícil imaginar com es pot arribar fins a aquest punt de bogeria. Però mirant-ho fredament, el futbol me'n dóna una certa idea. Avui sentia la gent explicar com havia viscut el partit d'ahir. Uns reien, els altres ploraven, es tiraven pel terra, s'abraçaven i s'emborratxaven. Jo del partit vaig veure'n pocs minuts. M'imagino que devia fer una cara semblant a la d'en Dexter: inexpressiva com la d'un bou.

Sóc català i no ignoro el valor simbòlic del Barça. Per això li desitjo molta sort, i m'estimo més que guanyi que no pas que perdi. Però més enllà d'això m'és completament impossible identificar-me amb els seus seguidors. Al cap i a la fi, es tracta de vint-i-dos milionaris-mercenaris perseguint una pilota i fent comèdia per intentar enganyar als àrbitres. El trimof és exclusivament seu, com el fracàs. Que un obès mig pet els animi des del sofà de casa seva no influeix absolutament per res en el resultat. No ens enganyem: la majoria de jugadors ni tan sols es dignarien a mirar-nos a la cara. Ells viuen en un univers paral·lel al nostre que funciona amb unes normes molt diferents. Així doncs, d'on ve aquesta eufòria? D'on ve aquest sentiment de comunitat?

No són preguntes retòriques. Realment ignoro la resposta. El futbol em resulta tan aliè com l'hoquei sobre gespa, la pesca d'altura o la criança de porcs. Qui sap si la meva ment està espatllada com la d'en Dexter, i això em fa incapaç de sentir el mateix que sent la resta de la gent. Sóc un psicòpata?