dilluns, 11 de març de 2013

SENSE MÒBIL!

Alguns dels meus mòbils han tingut finals tràgics. Un es va esmicolar en caure des de molta altura, un altre va morir ofegat i un tercer me'l van pispar en un bar de nit (mea culpa: passava tantes hores en aquell lloc que al final m'hi trobava com a casa i deixava el mòbil sense vigilar).

Dijous passat me'n van robar un altre, aquest cop als vestidors de la piscina (fa poc que nedo per prescripció mèdica. Ja us en parlaré amb més calma). Després de dutxar-me vaig posar la mà a la butxaca de la jaqueta i, oh sorpresa, el mòbil ja no hi era.

Fins que no vaig aconseguir fer-ne funcionar un de vell vaig passar tota classe d'angoixes: i si finalment em trucaven els mitjans de comunicació que fins ara m'han ignorat? I si em volien fer una entrevista no sé on? I si algun crític de renom finalment havia accedit a llegir-se la novel·la i volia anunciar-me que n'havia fet una ressenya elogiosa? Les meves veus interiors em van plantejar un munt de situacions possibles en les quals tenir telèfon mòbil era imprescindible, i el fet de no contestar una trucada a l'instant significava perdre una oportunitat que només es dóna una vegada a la vida. No us deixeu enganyar pel cony de Woody Allen: ser un neuròtic és una puta merda, i no té gota de divertit.

Després se'm va presentar un nou problema: l'aparell nou no tenia Watsapp. Com ho faria sense poder dir ximpleries als xats? Sense rebre vídeos poca-soltes? Sense els acudits dolents? Sense tot el catàleg de grolleries troglodítiques que ens fan riure tant? En aquell moment vaig adonar-me de l'absoluta dependència que tinc cap a la maquineta dels pebrots. Adonar-te que estàs enganxat a alguna cosa entristeix, i alhora et fa sentir avergonyit. Com hem arribat fins aquest punt? I encara pitjor: pel que sé, el meu consum de mòbil és moooooolt moderat. Com se sentiria, un d'aquests adolescents, si es quedés sense telèfon?