Ara resulta que el pare d'en Piqué és un novel·lista brillant. A més, és súper prolífic: escriu una novel·la a l'any, i totes les hi publica una editorial de renom. El món de les lletres se sentia orfe sense aquest mag de les paraules.
Sense conyes: què carai passa? Hi ha escriptors excepcionals que no es mengen un torrat, i un senyor que l'únic mèrit que té és ser el pare d'un futbolista súper-star (no ens enganyem: fins i tot en Jordi Basté que li presentava el llibre va tenir problemes a l'hora de trobar-li un costat positiu, i es limitava a repetir que era una novel·la fàcil de llegir, que és el mateix que dir que un vi de batalla passa bé segons com). Suposo que fins a cert punt és normal. En Jordi Dausà no és ningú i el fill del tal Piqué sí. Els mèrits propis importen ben poc. El fet que la Shakira sigui a les presentacions ajuda molt. Ja m'hauria agradat que hagués vingut a les meves. Però més enllà de l'anècdota, pressento que aquest senyor vendrà milers de llibres per Sant Jordi. Us hi jugueu un sopar?
Algú dirà que li tinc enveja. Bingo! És clar que li tinc enveja! Però és una enveja legítima. Una ira justa, que deien abans. Perquè si aquest senyor no tingués el fill que té probablement no hagués publicat mai, i si ho hagués fet hauria estat una autoedició. Però ara entra per la porta gran, l'entrevisten a tot arreu com si fos un escriptor consagrat i signa llibres amb més desimboltura que en Javier Cercas.
No anem bé. Sóc el primer de defensar la vessant lúdica de la literatura, i de trencar una llança a favor dels llibres de consum, però això que està passant és lleig. Aquí i a tot arreu. No li desitjo sort perquè no li cal, té tota la del món. Desitjo sort al món editorial català. Que Déu ens agafi confessats.
