dimecres, 14 d’agost de 2013

VILARS RURALS, URBANS i la invasió dels moderns.



Massa dies sense escriure. M'heu de disculpar: la setmana passada vam ser a Llançà, en un apartament que uns parents van tenir l'amabilitat de cedir-nos. Em va sorprendre comprovar que tot l'Alt Empordà és territori modernet. No sé si a còpia de veure anuncis d'Estrella Damm la gent ha acabat creient-se'ls, però tots aquells poblets -Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués...- eren plens de barbuts que es desplaçaven amb vespinos o amb aquells cotxes que abans duien els pagesos, molt baixos i amb maleter descobert. No sé com en diuen. Alguns d'aquests paios reien tota l'estona, com si estiguessin dins d'un anunci mediterrani, i duien bosses de plàstic amb verdures i hortalisses, o bé peix fresc. Ens els podem imaginar lloant els productes que compren directament al pescador o al pagès, abans de fotografiar-los, passar-hi uns quants filtres guais i  penjar-los a Instagram, al Twitter o a la xarxa que estigui de moda en aquest moment. "Això és vida", diuen els moderns, "T'imagines com seria viure aquí?". El que no s'imaginen és l'ensopiment que es viu en molts d'aquests poblets durant nou mesos a l'any. Hi durarien quatre dies mal comptats.


I parlant de vacances: ahir vaig saber de l'existència dels vilars rurals, que són cases de turisme rural de tota la vida però que permeten la interacció dels estadants amb els propietaris. És a dir, que el turista urbanita pot ajudar al pagès a collir patates, a alimentar els cavalls i tota la pesca. No he vist mai cap d'aquests vilars rurals, però m'imagino que són una mena de parc temàtic embellit perquè els turistes urbanites ho trobin bucòlic, com les granges que surten als contes del meu fill Lluc, on el masover és un senyor somrient i la granja sembla una caseta de contes de fades. Proposo als intrèpids estiuejants visitar una granja de debò, amb treballadors negres i portuguesos que van amb granotes blaves esfilagarsades i pudents de fems, on el pati és ple de trastos (la vida a pagès no deixa gaire temps per ordenar la granja) i on seran bordats -i potser perseguits- per una gossada anònima i endogàmica. Podran veure les vaques amuntegades en recintes minúsculs, els porcs revolcar-se pels seus propis pixats i les gallines que viuen en gàbies del tamany de caixes de sabates, tan fartes d'antibiòtics i enfollides per la reclusió que es devoren les unes a les altres. 

També proposo la creació de vilars urbans, perquè els nens i nenes de pagès coneguin la vida a ciutat. La cafeteria pot ser regentada per un xinès, poden posar-hi un o dos carteristes, uns quants africans venent bolsos d'imitació, algun ionqui amb xandall -sempre són pintorescos-, i uns quants moderns asseguts amb els seus Apples. En comptes d'ajudar al pagès a plantar cebes podrien, per exemple, anar a prendre copes -els nens a berenar- en un local de moda, sopar sushi, anar a veure teatre subvencionat i sortir-ne fent cara greu (sense admetre que no s'ha entès res de res, i que l'obra era un puto pal pretenciós). Poden esmorzar en un Starbucks i fer cues per comprar un cedé o un llibre a l'FNAC, i dinar en un restaurant de tapes molt autèntic. Fins i tot poden ser assaltats per una prostituta romanesa de a vint euros la mamada.

Vivim temps estranys. Quan passin el temps i mirem cap enrere segur que ens sentirem profundament avergonyits de nosaltres mateixos, com després d'una borratxera èpica. "Aquest era jo?" ens preguntarem.