Teníem divuit anys. La mili encara existia, però molt poca gent anava a fer el soldat. La majoria ens decantàvem per l'objecció de consciència, més per mandra que per ideals. Al final l'Aznar ho va eliminar tot d'un dia per l'altre, una de les poques coses bones que aquell homenet megalòman va fer.
Als pobles era tradició que els quintos, els xavals que per edat havíem d'anar a fer el servei, organitzessin activitats per recaptar diners, que posteriorment es repartien per sufragar les despeses que comportava (es deia que una mili d'un any costava un milió de pessetes en concepte de desplaçaments, àpats a fora, festes nocturnes i tota la pesca). Les festes de quintus eren tremendes: nanos de divuit anys convençuts que podien beure's el món. Quan tot estava per fer, i tot era nou, i les nits brillaven.
Nosaltres no vàrem organitzar cap concert, però si una barraca a la festa major de Cassà. Vàrem comprar caixes de whisky i vodka de garrafa i ho fèiem passar per JB i Smirnoff. Vàrem tenir molta sort que ningú es quedés cec o li sortís una úlcera a l'estómac. Els quintus més atrevits robaven vi escumós a les barraques de tir i el veníem a copes. Convidàvem a tothom, i nosaltres mateixos ens fotíem bona part del mam. Tot i així, sembla ser que al final encara vam tenir beneficis: quinze mil pessetes, que mai es va saber gaire bé on havien anat a parar.
Alguns de nosaltres teníem la Selectivitat al cap de pocs dies, però passàvem hores a la barraca igualment. Recordo que un dia em varen venir a buscar -jo era el que vivia més a la vora, aquella nit recordo perfectament que estava intentant entendre un text de Kant- perquè havia plogut i s'havia inundat la barraca: la nit abans un punk havia rebentat el toldo a cops de navalla. Un altre dia varen portar un quinto amb una cella oberta -li havien fotut una hòstia merescuda: era un imbècil- perquè li posés mercromina. Un cop vam haver d'evitar que un quintu arrebossat d'amfetamines destrossés a cops de martell un dels pocs monuments que té el poble. Jo estudiava fins a les dues de la nit, i després sortia a fer un volt. En aquella època era i em sentia indestructible, i la ressaca només era una llegenda urbana
Però els anys passen factura. Ahir vaig sopar amb uns amics i avui estic fet un cromo. Almaxs, ibuprofè i una beguda energètica. Escriure una mica, que això sempre ajuda a netejar-se. I com que em sento incapaç de fer qualsevol reflexió mig seriosa, us explico batalletes d'una puta mili que mai vaig fer.
