Suposo que a ningú se li escapa la força d'aquesta metàfora tan poderosa, un paral·lelisme d'inquietant bellesa: en Carnestoltes agonitza entre les flames preguntant-se per què. Per què aquells que el dia anterior el reverenciaven ara segueixen les ordres d'una bacallanera reganyosa i trista, fastiguejada com una numerària de l'Opus Dei?
La condició humana és miserable, Majestat. Els mateixos que un dia t'encimbellen l'endemà t'estimben rostos avall. Les persones són volubles, inconstants i oblidadisses. Pregunta-ho als polítics. Pregunta-ho als votants. Pregunta-ho als teus col·legues de les monarquies europees. Pregunta-ho fins i tot als seguidors d'un equip de futbol. De la gent te n'has de refiar poc, Carnestoltes. Els afalacs de seguida es converteixen en dards plens de verí. Amb tots els respectes, ets una mica papanates: tan gran i encara no saps res. En això la Vella Quaresma et supera, perquè ella coneix la naturalesa humana. Per això mateix et tolera, perquè sap que al final tothom es fa enrere. Són pocs els que es queden desperts per saludar el nou dia.
Aprofitant l'avinentesa recupero un post vell sobre el carnestoltes. Podeu llegir-lo aquí. Repassant-lo m'he sorprèns en veure que quatre anys enrere també vaig mencionar l'Opus Dei. Per què serà?
