dimecres, 12 de febrer de 2014

EN SOSTRES I EN RODRÍGUEZ

Quan els arguments s'esgoten -o encara pitjor, quan t'adones que perden força davant d'un rival més capaç- només et queda un recurs: escriure bé. Si domines l'escriptura pots aparentar que tens coneixements d'un tema del qual no en tens ni puta idea, i a vegades pots derrotar dialectalment un adversari molt més llest que tu, però que no sap posar les paraules de la seva banda. No us ha de sorprendre, la majoria de periodistes i opinadors fan servir aquesta estratègia. La bellesa del text destrueix la intel·ligència, de la mateixa manera que una persona atractiva però estúpida té més oportunitats a la vida que una que sigui llesta i poc agraciada. Em sembla que més o menys tothom hi està d'acord. És una merda, però això ja ens ho va cantar en Serigo Dalma fa uns anys amb allò de Lo siento mucho/la vida es así/no la he inventado yooooooo...!



El vostre blogaire preferit va aprendre aquesta lliçó quan estudiava Humanitats a la UOC. Vaig aterrar als fòrums -autèntics camps de batalla- com un pageset aterraria a Nova York. Amb quatre lectures mal comptades i menys criteri que el regidor de festes de Villadeconejo de Arriba m'enfrontava a paios que em doblaven l'edat, em quintuplicaven la intel·ligència i feien alguna cosa relacionada amb potències i nombres llarguíssims amb les lectures. En aquells fòrums vaig conèixer a gent amb qui hem desenvolupat una gran amistat, però també vaig tenir-hi discussions galàctiques. Si vaig sobreviure-hi tant temps va ser perquè compensava amb traça estilística els meus oceans d'ignorància. Un dels meus rivals preferits -i més temuts- era en José Rodríguez (feu clic, no sigueu garrepes), militant del PSC amb un càrrec que ara no recordo. Sense pretendre-ho, en José em va ensenyar un munt de coses: a entendre la mentalitat d'un sector de població amplíssim, a obrir mires, a adonar-me que el nacionalisme a vegades (moltes segons ell, no tantes segons jo) pot ser un problema, i que per això mateix no tots els no-nacionalistes són fatxes camuflats.A dia d'avui en José és un dels socialistes valents -i amb cert nom i responsabilitat, perquè la valentia sempre requereix alguna cosa per perdre- que s'enfronta amb la línia del seu partit. Defensor ferotge del dret a decidir -i, em fa l'efecte, de la independència, tot i que potser encara no ha acabat de fer el pas- ha utilitzat les Xarxes per defensar a capa i espasa la seva postura. Malgrat que en molts temes no estem d'acord, en José mereix tot el meu respecte i admiració. És un home valent.

El cas contrari és el d'en Salvador Sostres, excolumnista estrella de l'Avui. En Sostres ha passat d'escriure articles com aquest i de militar en un independentisme de dretes a escriure en castellà a El Mundo i a mantenir tesis unionistes. El motiu no és pas cap desengany ni cap evolució personal, sinó el motor del món (després del sexe): els diners. En Sostres, incapaç de reconèixer que en el fons és tan mercenari com qualsevol d'aquests paios que persegueixen pilotes ara amb un equip, ara amb un altre, es desfà amb tota classe d'excuses i, amb un gir argumental impressionant, acaba culpant a Convergència (ell que l'havia defensat tant) de tots els mals de la nació i del suposat fracàs del procés. En Sostres té pocs arguments però el paio sap com fer ballar les paraules. No m'avergonyeix reconèixer que l'he llegit durant anys, i que en la meva escriptura hi ha alguna cosa sostriana.  És el que us deia: la prevalença de la forma sobre el fons. En Sostres escriu molt bé -les coses com siguin- però representa exactament el contrari que en Rodríguez: els catalans de moltes generacions enrere que per un plat de llenties (o de foie, en el seu cas, i un xarrup de xampany francès) són capaços de vendre's i on abans deien blat ara diuen ordi. I amb la panxa plena -cada dia és més gras i suós- ens destija bon vent i barca nova. Aquest és l'home que tantes lliçons de valentia ens havia donat.