Els meus amics i jo vam conèixer l'Ángel quan abandonàvem l'adolescència i ell albirava la trentena. Vam entrenar amb ell de manera irregular, però sempre ens espavilàvem per no passar massa temps sense rebre alguna lliçó seva. Durant anys vaig idolatrar-lo com poques vegades -o potser mai- he idoltarat algú. Campió de Sanda (la modalitat de combat del Wu Shu, una mena de Kung Fu modern creat pels comunistes després de la Revolució Cultural), va ensenyar-nos els rudiments del combat. Encara conservo com un tresor els apunts que cada vespre, en tornar dels entrenaments de Figueres amb el meu amic Mau, masegats i morts de cansament, passava a net. Vaig inspirar-me en la seva pròpia llibreta, que sempre duia al damunt i que nosaltres ens imaginàvem plena de tècniques secretes mortals i antics trucs xinesos. En aquella època quan algú em deia que era de Figueres jo preguntava, automàticament i amb els ulls brillants, si coneixien a l'Amieva, el profe de Kung Fu. Alguns dels meus interlocutors em miraven amb preocupació o llàstima, i per si de cas deien que sí.
Lluitant era un dimoni. No recordo la seva llista de victòries però com a mínim va ser campió del món una vegada (contra els xinesos, que ja costa). Anava per feina: li clavaves un cop de puny i ell saltava cap enrere. Quan recollies el teu braç ja havia trencat la distància i et fotia una hòstia que et xiulaven les orelles. Per arribar-lo a tocar -no pas a fer-li mal, sinó simplement a tocar-lo- havies d'anticipar-te dos o tres moviments, una tasca esgotadora i poc gratificant perquè normalment durant el procés et menjaves unes quantes galetes.
L'Ángel va deixar les Arts Marcials i es va dedicar al teatre. A les coreografies de lluita amb armes primer i a l'humor més tard. Vaig assistir a dues o tres funcions seves, on aplaudia amb tant entusiasme que els altres espectadors em miraven malament. En una d'aquestes obres em va reconèixer i em va fer saltar a l'escenari, una cosa que detesto profundament -crec que el teatre s'ha d'anar a veure, no a participar-hi, i si em fan fer gaire comèdia me'n vaig al cine, que allà no t'emprenya ningú- però que a ell li perdono. Només faltaria. Sóc una persona insegura i neuròtica, però us puc ben jurar que abans de guanyar deu quilos de múscul practicant Arts Marcials encara era més insegur i més neuròtic.
La setmana passada vaig ensopegar amb ell a la Xarxa. Feia anys que no en sabia res. Durant tot aquest temps, a banda d'actuar, s'ha dedicat a fer la Ruta de la Seda amb biclicleta i ha escrit un llibre parlant de l'experiència, La Ruta de la Risa. Quan el veig vestit de pallasso a les fotos se'm fa difícil reconèixer-lo com el meu mestre de Kung Fu, però suposo que la vida és així de rara, imprevisible i irònica.
No t'ho havia dit mai, Ángel, però aprofito el privilegi de tenir un blog amb força moviment per donar-te les gràcies per tot, i et desitjo sort pels projectes futurs.
