No cal dir que a vegades ho intentàvem. No recordo si ell es defensava amb la pilota (suposo que no), però jo era un autèntic paquet. Em feien jugar de defensa, i fins i tot les nenes sabien esquivar-me. Una vegada vaig fer un gol i em van caure les llàgrimes quan els meus companys d'equip em van abraçar, d'una manera molt semblant a com abraço el meu fill de dos anys quan fa pipí a l'orinal. Crec que em consideraven una mena de retardat.
Les coses han canviat. Els patis han perdut aquella perillositat -ara hi ha mestres de guàrdia, una cosa impensable anys enrere- però el futbol segueix manant. Com tots sabeu, l'escola és -o hauria de ser- una mena de societat en miniatura, i els nens es limiten a fer el que senten i veuen. El problema no són els patis, sinó el puto futbol, que ho impregna tot, com una mena d'èter prodigiós creat abans de res, un apriorisme de gran solidesa i poder. El futbol ens governa com un emperador boig i capritxós, això en dies com avui es fa molt pal·lès. A l'hora del cafè he tornat a setir-me com aquell nano espantat que no sabia ni xutar la pilota i que es passava l'estona del pati fent tombs i procurant que ningú no se n'adonés.
