Una vegada vaig llegir que la millor manera de defensar-te d'un pesat és portar els seus arguments al límit. Ho he provat vàries vegades, i la veritat és que funciona perfectament. Jo en dic la tècnica de la implosió, perquè quan la fas servir l'interlocutor es va apagant, i tens la sensació que, d'alguna manera, es trenca de fora cap a dins.
Dilluns vaig tenir la oportunitat de posar-la en pràctica. Era al CAP de Cassà, fent cua per legalitzar el nen, i vaig trobar-hi un conegut que ara viu a Girona. Després de les salutacions de rigor li vaig preguntar si havia tornat al poble.
- De cap manera -em va dir amb un somriure de gairell-. Un cop has viscut a Girona és im-pos-si-ble tornar al poble.
No sé què em va molestar més, si aquella imbecil·litat (no és impossible tornar al poble: jo he hagut de fer-ho) o el fet que la sil·labegés. No suporto els imbècils ni la gent que sil·labeja, però com que d'imbècils n'hi ha un munt no puc detestar-los a tots, de manera que em conformo odiant els sil·labejadors. "Es mereix la tècnica de la implosió", vaig decidir.
- Quina sort que tens. Jo abans vivia a Girona i vaig haver de tornar a Cassà. No tenia prou pasta per comprar-m'hi un pis.
- Ja... - va dir ell, mantenint el somriure de suficiència.
- Aquí ningú no hi està bé. Hi hem vingut a parar els arreplegats, els que no tenim pasta. No crec pas que trobis a ningú que vulgui estar-s'hi voluntàriament. És tot tan trist i depriment!
- Home, no n'hi ha per tant.
- Cony, si que n'hi ha per tant! Tota aquesta gent que ha vingut ho ha fet perquè no podia permetre's un pis al centre de Girona. Aquest poble és un cementiri d'il·lusions i de somnis. Hi venim a parar els derrotats. Ets molt afortunat d'haver-ne marxat, vés a saber què passaria si encara fossis aquí.
El somriure del paio ja havia desaparegut i als seus ulls començava a aflorar-hi una espurna d'inquietud.
- I tu què, a punt per les vacances? - em va preguntar, amb ganes de canviar de tema.
- No. La veritat és que prefereixo treballar. El pitjor que pots fer és tenir vacances en aquest poble de mala mort, ensopit i sense vida.
La inquietud va ser substituïda per l'alarma. Va deixar anar una rialleta nerviosa i es va treure el mòbil de la butxaca, interessat de sobte en el Facebook. En aquest moment la noia de recepció em va cridar i ens vam acomiadar sense encaixades ni plantofades amistoses a les espatlles.
Deixeu-me demanar-vos una cosa, lectors i amics: tots ens alegrem de la vostra bona sort (si en teniu), però és xabacà i ordinari pretendre que no pots viure de cap altra manera de la que vius. Tret, esclar, que siguis un multimilionari, però aleshores no estaries llegint aquest blog. La vida dóna moltes voltes i una de les pitjors coses que pots fer és xerrar més del compte, per no haver-t'ho de menjar amb patates el dia de demà. Creu-me, a mi m'ha passat.
