dimarts, 21 d’abril de 2015

CARTA A UN ASSASSÍ

Darrerament els psicòpates us heu ensenyorit dels informatius: primer en Lebitz i ara tu, l'adolescent sense nom que volia cometre una massacre al seu institut.

Mira, nano, sóc professor i aquest és un tema que em toca molt de la vora. El paio que vas matar tenia quasi la mateixa edat que tinc jo. Era de la meva branca, les Humanitats, i fins i tot compartíem afició, els còmics. Si els daus haguessin rodat d'una altra manera, en comptes d'ell hauries pogut matar-me a mi. Tu, i les teves Veus, i la teva ballesta, i les teves ganes de jugar a ser en Darrell, de The Walking Dead, hauríeu deixat dos fills orfes i una família destrossada

Per què vas matar-lo, digues? T'ho van ordenar les punyeteres Veus? Explica'ns-ho, t'ho van fer fer elles? Amb vosaltres, els psicòpates, sempre és el mateix, però ara el mal ja està fet: tres ferits i un mort. Unes quantes dotzenes d'alumnes traumatitzats i un munt de famílies fetes malbé, entre elles la teva.

Ara volen que tinguem pena de tu i ens expliquen que el professor d'Educació Física va trobar-te plorant, i que te li vas abraçar. Ara ens diuen que t'hem de tractar com un nen, però tu has matat com només ho fan els homes de la pitjor espècie. Ens volen convèncer que l'únic culpable és un brot psicòtic que es va ensenyorir de la teva fràgil ment, i que va fer que fabriquessis una ballesta, un còctel molotov, arrepleguessis un ganivet i comencessis el teu dia de fúria disparant a la cara a la senyoreta de castellà, vés a saber per què.

Aquests dies sentirem tota classe d'argument delirants: uns, sense cap mena de vergonya ni intel·ligència, ja culpen les retallades, i d'altres diuen que encara no et podem tractar d'assassí perquè no coneixem els teus veritables motius, com si alguns crim fossin més justificables que uns altres. D'altres demanen serenitat i ens alliçonen amb saviesa, explicant-nos que els problemes dels alumnes sempre tenen l'origen a casa, com ho fa aquest blog, que es deu pensar que ha descobert la sopa d'all.

Però no pateixis: a molta gent comences a caure-li bé, nano, i això em preocupa. Ara mateix es parla més de tu que no pas dels morts i dels ferits. Ets el boy of the moment.  És ben cert que no t'hem de linxar a la plaça del poble, com si fóssim bàrbars -això t'ho deixem a tu-  i que t'hem de tractar com un malalt mental perillós, però el teu comportament no es pot excusar de cap manera, per més que ho provin els happyflowers relativistes. Has mort a sang freda un home jove i has intentat matar-ne com a mínim tres més.

En fi, xaval, que ens tens a tots ben trasbalsats i barallats. Aquí no hi trobaràs simpaties ni comprensió, ho sento. A diferència de molts usuaris de Facebook i Twitter, jo no sóc un determinista ferotge que ho deixa tot a mans de la Natura. Però ja t'he dit que no et preocupis: fes una volta per les xarxes socials i trobaràs un munt d'aficionats a la psicologia i a la criminologia  que t'entendran perfectament. Fa uns anys un tal Rabadán va assassinar els seus pares amb la mateixa arma que tu vas fer servir per matar al meu company. Sembla ser que es cartejava amb molts fans, i fins i tot rebia peticions de matrimoni a la presó.

Ja ho veus, noi. Segons l'opinió pública ets, en el pitjor dels casos, una pobre víctima. En el millor, quasi un heroi tràgic. Potser sí que serà veritat allò que diuen: que hi ha més bojos a fora que no pas a dintre.