Tots sabem que els mitjans de comunicació, quan no tenen notícies de debò, s'inventen imbecil·litats. Els fofisanos són la seva última ocurrència (em pregunto: en comptes de parlar de subnormalades, per què no desenterren casos que en el seu moment van remoure consciències i que ara ningú ja no recorda?).
Però tornem als fofisanos. Se suposa que són homes que més o menys es cuiden (d'aquí el -sanos), però que no renuncien a la cerveseta i a la tapa de braves, i que no els hi fa res tenir un dit de panxolina. Els fofisanos són la nova tendència.
Fins on jo recordo, aquesta cursa demencial va començar amb els metrosexuals, homes que es passaven mitja vida al gimnàs i mitja vida botiguejant. Evidentment no van triomfar, entre d'altres coses perquè la majoria de nosaltres som lletjos i no tenim ni un euro de més per dedicar-lo a comprar cremetes i pomades. Els metrosexuals eren, en definitiva, una mena de revisió dels cànons de bellesa clàssics, el 2.0 dels models renaixentistes. Una punyetera farsa. Si algú es definia a si mateix com a metrosexual podies estar segur que eres davant d'un idiota.
Com a resposta van sortir els übersexuals. La idea en si hauria estat sensata si no fos perquè l'übersexual-tipus era una barreja de Javier Bardem, Antonio Banderas i Gerge Cloney. Era, per entendre'ns, una mica rotllo home-madur-i-atractiu-però-sense-mariconejar, un estereotip molt allunyat del mascle mig, que de cap manera té aquest aire sofisticat i perdonavides. A diferència de l'infame metrosexual, aquests podien deixar-se barba de dos dies i no calia que es depilessin el pit i les cames.
I després, ai las!, van arribar els hipsters, segurament la moda més absurda i delirant que mai s'hagi fet i desfet en aquests móns de Déu. El hipster és, directament, un acudit que es passeja per la ciutat, un pobre diable que necessita cridar l'atenció de manera desesperada, com ja ho van fer els punks fa moltes dècades. Els lumbersexuals són els representants d'un nou paradigma que entronca amb aquest fenomen indescriptible. Barba fins mig pit, camisa de llenyataire, tatuatges volgudament macarres i tota la pesca. Són, per dir-ho d'alguna manera, els germans petits i pobres dels hipsters. Hi ha qui diu que els moderns, al seu torn, són els germans petits dels lumbersexuals, cosa que els converteix en éssers quasi insignificants. He de pensar-hi amb atenció, però a priori no em sembla una teoria esbojarrada.
Oberveu la degradació del fenòmen: des dels impecablement cisellats metrosexuals fins als panxuts fofisanos, passant pels hipsters/lumbersexuals bruts, i saltant-nos alegrement el punt intermig, que representaven els übersexuals. Com en un regateig en un mercat moro, es comença demanant molt i acabes enduent-te el producte per quatre rals. Si la cosa segueix en caiguda lliure, la nova tendència seran els homelessexuals, que en comptes de beure gintònics als bars modernillos es fotran tetrabricks de Don Simón mentre barbotegen coses a la gent que passa.
