Els lectors més veterans ja saben que al llarg de la petita i atzarosa història d'aquest bloc he estat a punt d'engegar-lo a rodar dues o tres vegades, i si he seguit endavant és perquè fa un grapat d'anys -que vells que ens fem, nois i noies, i quant rock and roll, i quantes vegades que hem dit que mai més i al final ha sigut que sí- vaig fer una promesa a un amic que ja no hi és. Creient com era, segur que ens mira des del Cel bevent gintònics que no deixen ressaca (allà hi ha barra lliure, i no has de patir per les transaminasses) Setmanes enrere sopava amb un escriptor que em va confessar que ell també havia fet una promesa semblant a un altre amic que també falta, i que suposo que també deu ser al Cel, encara que ignoro si hi beu gintònics perquè jo no el coneixia personalment, tot i que l'havia llegit i en certa manera és com si el conegués, perquè llegir algú és bussejar en la seva ment, i ara prou, que m'està quedant una frase molt llarga i els que sou lectors assidus i fidels ja sabeu que, generalment, no les faig servir, i em decanto per la clàssica estructura de subjecte i predicat. Buf, deixeu-me refer l'alè, no estic acostumat a les subordinades. Em pugen al cap. Demà m'aixecaré fatal.
El meu amic sempre deia que la grandesa i la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot meditat que un vot que surt dels collons, dipositat a l'urna per un semi-analfabet amb alè de cigaló de conyac. Tots ho sabem, però quasi mai no hi parem atenció, i, quan ho fem, ens limitem a repetir un tòpic, aquell que diu que és el menys dolent dels sistemes. I ens quedem tan panxos. Al capdavall, què més podem fer? Potser fins i tot és veritat.
Aquests dies molts analistes sospiten que certs resultats són, en efecte, la versió democràtica del cop de puny a la taula que fem havent sopat, quan hem begut massa vi de la casa, o de l'estrebada de tirants (o de cinturó) que fa el milhomes de casinet després d'haver arreglat el món entre cafetó i cafetó. Pessimista com sóc, espero tota classe de catàstrofes i desastres, però potser aquesta vegada m'equivoco i els nois i noies de Podemos i els seus sidekicks d'Iniciativa -que es deuen pensar que tenen algun mèrit en la victòria- ho fotran de puta mare. Tan de bo. Barcelona no és la meva ciutat i m'importa molt poc si la gent pixa pel carrer o si reciclen correctament, però en qüestions econòmiques si la capital estornuda tots ens constipem.
Tot plegat és ben absurd. Ahir i abans d'ahir, milers de votants de la Colau -gent suposadament a favor de la redistribució de la riquesa o, com a mínim, d'una certa igualtat social i econòmica- s'esgargamellaven animant a onze milionaris que, si els trobessin pel carrer, ni se'ls mirarien. Aquests votants pensen que en Rato és un fill de puta -en efecte, ho és, i molt- però alhora troben fantàstic que els jugadors del Barça cobrin sous estratosfèrics i s'emportin els calers a paradisos fiscals.
- Jo també ho faria, si tingués els seus milions- diuen fent que sí amb el cap, com si ja s'imaginessin pujant a Andorra amb maletes plenes de diners com en Pujol Jr. i la donota aquella que tenia per nòvia.
És una qüestió purament emocional. Els bancs són dolents, esclar, però el món del futbol està igualment podrit. O no? Les farmacèutiques potser haurien de ser nacionalitzades perquè els seus dirigents són uns malparits, però et penses que les fàbriques de roba del Paquistán on compres les samarretes falses del Barça són gaire millors? Has sentit parlar dels nens de Brasil que compren i venen, i que només n'aprofiten un de cada mil? De les fàbriques de pilotes a la Índia, on hi treballen nens en condicions infrahumanes?
- I quina solució proposes, tiet Jordi, tu que et creus que ets tan puta? - em pregunteu.
Doncs cap. Jo no sóc ningú, només un brivall galtavermell que té la sort que algú el llegeixi. Bé, sí, només una cosa: en boca tancada la mosca no hi farà entrada.
