A continuació farem un repàs molt breu a l'aspecte dels candidats de les eleccions d'enguany. Veureu que, sense esmentar ni una sola idea política, us quedarà molt clar a qui s'ha de votar i a qui no. Som-hi:
L'aparença d'en García Albiol és força millor que la de la seva antecessora, la pobra Sánchez-Camacho. Però no n'hi ha prou: el candidat popular sembla més un taverner amb veu de tro acostumat a fer fora borratxos que no pas un President com Déu mana. Diuen que és una mena d'estrella del rock entre les mestresses de casa badalonines, que mullen les calces comprades a mercat cada vegada que el veuen en un d'aquells enormes cartells xenòfobs, i que semblen la paròdia d'un règim autoritari de fireta. Si teniu una mica d'estil i de classe, oblideu-vos d'aquest imant de chonis i marujones. Molt arravaler.
L'Antonio Baños és aquell paio que coneixes en un bar guai de Gràcia i que, tot i no ser gens guapo, és interessant té prou atractiu per ser el rotllet d'una nit. No t'hi casaràs, però un embolic lleuger sempre alegra la vida. A més a més, és un tio amb qui pots sortir a sopar, a prendre copes i a riure una mica. Jo no ho faré, però teniu el meu vist-i-plau per votar-lo.
Decididament, jo votaré a aquest. En Raül Romeva. És el més ben plantat, a anys llum dels seus competidors. Parla bé, escriu el seu nom amb dièresi, és madrileny de naixement, està catxes i duu la calvície amb una dignitat que només Bruce Willis i Sean Connery són capaços. Vesteix modern però sense passar-se, i té un punt pijoprogre que agrada a tothom. Hem d'agrair que no s'hagi deixat barba, ara que tothom en porta. Un valor segur.
L'Espadaler en si no té mala imatge. El problema és que tots sabem que només és un home de palla, i que el qui remena de debò les cireres és en Durán i Lleida. En Josep Antoni té bona planta, però és un calavera recalcitrant. La seva fama de bon vivant el precedeix, i diuen que a les marisqueries de la Costa Brava -sembla ser que té molta tirada a Palamós, on ell solet posa en perill la població de gambes- li posen la catifa vermella. No cal ni parlar de les seves llegendàries estades al Palace. Missaire mudadís i inconstant, per fi ha sortit de l'armari i ha declarat als quatre vents el seu espanyolisme. De seguida es veu que no és una persona de fiar. Té bona planta i parla bé, però és un baliga-balaga. Next.
Més que President, en Rabell sembla un d'aquells homenots que esmorzen vedella amb bolets i que a mig matí es foten una platada de cargols, regant-ho tot amb vi novell i cigalons. Us l'imagineu en una roda de premsa, descamisat, llantiós i fotent bafarades d'all-i-oli? A en Rabell el visualitzo perfectament jugant al canari al bar de la cantonada amb monedes de deu cèntims i clavant cops a la taula amb els artells. És el candidat més panxacontent -en el sentit més literal de la paraula- i diuen que com a empresari no era cap llumenera. Per si no fos poc, el seu nom autèntic és José Luís Franco Rabell. Inexplicablement, s'ha menjat aquest primer cognom. Misteris de l'assessoria d'imatge.
De tots els candidats, en Miquel Iceta és el qui té pitjor imatge. És un home d'aspecte tou, fràgil, suós, i que es deplaça fent saltironets. La seva voluntat de complaure el fa semblar dèbil i submís, i les poques vegades que es treu els guants fa més pena que goig. L'Iceta és el candidat perfecte per un partit que fa aigües per tot arreu, l'equivalent a un tallat descafeïnat amb llet desnatada, natural i amb sacarina.
Si seguim la teoria de la supremacia de la imatge, hauríem de votar en bloc a la Inés Arrimadas. Rabiosament bonica, jove i elegant, té l'aparença d'una estudiant d'ESADE aplicada, però prou enrotllada com per deixar-te els apunts els dies que no vas a classe.
Precisament aquí rau la trampa, el gran engany: la Inés ens mira com si ens digués: vota'm, guapo. Tu vota'm, i ja ho veuràs. No ho féssiu pas! Aquesta noia bellíssima us esmicolarà el cor, entrareu a la perillosa friend zone i, un cop hagi aconseguit el que desitja, s'oblidarà de vosaltres i s'enrotllarà amb un de més guapo. Cabró, però guapo. I madrileny, que es veu que li agraden molt. Els més infeliços es convertiran en els seus pagafantes, un arquetip masculí -a voltes, femení- infame i menyspreable. Per la vostra pròpia dignitat, no voteu a la Inés. Si cal, demaneu a un amic -el mateix que us impedeix trucar a les ex de matinada, mamats- que us acompanyi el dia 27. Sobretot no ho feu, perquè l'endemà us en penedireu.
Jo reconec la meva debilitat: si algú vol venir amb mi a votar, pago les birres.
