Els malestars dels síndrome d'abstinència -en el meu cas, la grip estomacal- van invocar el personatge adolescent, grenyut i malgirbat de Fear the Walking Dead -avui va de preqüeles-, al qual l'apocalipsi zombi el sorprèn mentre disfruta d'un globus de cavall. Quina putada, pobre desgraciat. A Lost també hi havia un músic enganxat a la morfina, i feina va tenir per sortir-se'n en aquella illa deixada de la mà de Déu. Quan arribi la fi del món val més que us enxampi a tots nets com una patena, saludables i a punt.
Acabada la novel·la, feia voltes pel llit. De fons sentia la tele del menjador. En García Albiol amenaçava als catalans, i el cap de llista de Podemos, segurament amb la camisa llantiosa i a punt de rebentar, tot i que no ho puc dir del cert perquè només el sentia, criticava a Junts pel Sí amb aquell posat que té de milhome de casino que molesta als companys de botifarra amb opinions que només li interessen a ell. Després va sortir el president de Societat Civil Catalana, que es veu que és un bon element: amb vincles amb l'extremadreta, a dia d'avui dirigeix una entitat ultraespanyolista que rep donacions més que generoses i que ningú sap d'on vénen -tot i que és fàcil d'imaginar. Sembla ser que aquest homenet va crear un perfil fals i el feia servir per insultar i amenaçar gent, com un troll qualsevol.
Tots pronosticaven desgràcies i calamitats si Catalunya fotia el camp. A mi em terroritza que l'Armageddon m'enxampi amb la passa de la panxa -encara no estic refet del tot. Si l'exèrcit ens envaeix o les hordes de Societat Civil prenen els carrers a la manera dels camises negres o les SS, estaré ben fotut. Perquè, siguem seriosos, quan penso en l'apocalipsi m'imagino a mi mateix de la següent manera:
... tot i que en realitat sóc més aviat així:
En fi, us deia que, ben espantat, vaig decidir que votaria a la Inés Arrimadas. Ens estalviaríem els paseillos de militars espanyols carregats de cigalons i els jo-ja-us-ho-havia-dit de l'Iceta i els demés. Volia, dic, votar l'Arrimadas -més que res, perquè està bona- però el dimarts vaig veure aquest vídeo, que passarà als annals de la història del periodisme, i que un dia s'estudiarà a les facultats de Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques, per exemplificar la incompetència màxima. Els alumnes del futur ens miraran estupefactes, preguntant-se quina classe de país pot escollir un president com aquest:
Després de veure el ridícul increïble, sideral, de Rajoy, vaig comprendre que no havia de votar a l'Arrimadas, per més mona que sigui, i per més ullets que ens faci quan surt a la tele. La majoria dels arguments que els unionistes han fet servir aquests dies es desfan amb la mateixa facilitat que ho feia l'ibuprofè de marca blanca que em vaig fotre el diumenge. No pot ser, de cap manera, que una gent així ens guanyi. El penós paper d'en Mariano fa bona la dita que diu que s'atrapa abans a un mentider que no pas a un coix.
