dilluns, 2 de novembre de 2015

LA BARCA BLANCA

Eres home de poques paraules, la intel·ligència la tenies a les mans. Amb aquella intuïció d'home de molts oficis, tan sabies construir una barraca com plantar tomates, o arreglar un cotxe vell. El teu magatzem semblava can penja i despenja, ple d’amagatalls i d’andròmines que aconseguies vés a saber on.

No te’ns asseies a la falda per explicar-nos contes, però ens feies unes cabanes fantàstiques. I arcs i fletxes. I un robot que s'assemblava una mica a l'R2-D2, i que tenia una bateria de cotxe a dins. Érem els únics nens que teníem una tenda de campanya per anar a fer la migdiada, i una barca blanca al jardí. Ara hi juguen els teus besnéts: quina herència tan fabulosa que els hi has deixat. També vas fabricar-me un sac de boxa, dur com un roc, i vas arreglar una vespino perquè poguéssim fer el burro per Sant Grau. Vas provar d’ensenyar-nos unes quantes coses, però la gent d’abans éreu millor fent que no pas reflexionant, i ara som fets d’una altra pasta. Segurament, menys noble i humana. Segurament, pitjor. Potser per això ens costa tant aprendre.

Fa moltes tardors, en dies apagats i molls com avui, anaves a caçar bolets amb la teva filla gran, la meva mare. Sabies exactament on era cada clapa, i en comptes d’agafar-los, apartaves una mica les fulles mortes perquè els demés -sobretot ella- els poguessin trobar. La teva virtut més gran sempre va ser la generositat. Una generositat cap a tothom, incondicional, a vegades fins i tot excessiva. Més d’un mal de cap et va portar, ser tan bona persona, però al final ha valgut la pena, perquè el que queda de nosaltres és el record. Tan de bo tots deixem una petja com la que tus has deixat.

Quan escrivia això m’he recordat d’un dia de Nadal que, havent dinat, em vas demanar que et busqués una foto d’en Negrín. Deies que no l’havies vist mai, i que tenies ganes de saber quina cara feia. Te la vaig  buscar i la vaig imprimir de seguida, però no te la vaig ensenyar. Em pensava que ja hi hauria temps . Sempre ens pensem que n’hi ha, i no és veritat, perquè al cap de poc et va passar una cosa terrible que et va fer oblidar aquella conversa i moltes d’altres. Ja no et vaig poder ensenyar en Negrín. Hem d’aprendre alguna cosa, de tot això. Hem d’aprendre que les coses, per ximples i trivials que semblin, s’han de fer al moment, perquè ningú no sap què passarà demà. En moments així t’adones que no hi ha res que sigui trivial, i l’anècdota més insignificant pot convertir-se en el record més preuat.

Descansa, avi Joan. I vés-te’n tranquil: tindrem cura de l’àvia, i de Sant Grau.