dimarts, 27 d’octubre del 2015

LA PUTA MILI, L'AZNAR, EN MATTHEW TREE I LA IMPOSSIBLE

Del mandat del diabòlic José Maria Aznar només recordo una cosa bona: va treure la mili obligatòria. No pas per tothom, perquè els desgraciats que ja l'havíem començada quan va signar el decret -va fer-ho d'un dia per l'altre, sense gairebé avisar- la vam haver d'acabar mentre tothom sospirava, alleugit. Jo havia tornat expressament de Dublin, on vivia feliç buidant cerveses, convençut que com més aviat me la tragués del damunt, millor. Si hagués esperat un o dos mesos més potser a hores d'ara encara seria l'emperador del Temple Bar. Compartia casa amb un grec grenyut que em va explicar que al seu país hi havia mili de tres anys, i que pobre de tu que et fessis insubmís (l'objecció era considerada poc masculina i quasi ningú no la feia, aquell dia vaig descobrir que els grecs no estan pas de gaire hòsties).

A diferència del meu amic grenyut, vaig decantar-me per una covarda i efeminada objecció de consciència a l'ajuntament del meu poble. Quan van descobrir que sabia llegir raonablement bé em van enviar a la biblioteca municipal. La bibliotecària va preguntar-me:
- Et veus capaç d'ordenar llibres alfabèticament?
I jo li vaig respondre:
- No ho sé.
Com tots els estudiants de lletres, estava familiaritzat amb el sistema d'ordenació de les biblioteques, però em vaig fer l'orni perquè no volia que em carreguessin de feina mentre que els meus companys objectors es grataven la panxa o covaven la ressaca en llocs recòndits de l'entramat municipal.

Però com que sóc un home responsable i força obsessiu, de seguida vaig començar a ordenar els llibres. Avia la bibliotecària va agafar la baixa perquè estava embarassada de molts mesos. La seva substituta, lògicament, desconeixa com funcionava la biblioteca, i durant un temps vaig ser el bibliotecari de facto. Mai de la vida he llegit tant com vaig fer-ho aleshores: era com un alcohòlic treballant en un bar de nit, o un pervertit en un vestuari de senyores. Aquell bé de Déu de llibres!  Fins i tot vaig haver de fer un parell de comandes. Va ser aleshores quan vaig descobrir a en Matthew Tree. L'havia vist per la tele, era aquell anglès que parlava català tan bé i que havia recorregut Catalunya amb transport públic per després fer-ne un llibre. Vaig pensar que era una bona idea i vaig demanar el llibre. Aprofitant el meu poder temporal, vaig demanar els altres llibres que havia escrit i que aleshores es trobaven a la venta. La casa per la finestra, què carai! No alabaré la seva obra perquè no és elegant fer-ho després que t'hagin alabat a tu, però sí que diré que al llarg dels anys l'he anat seguint. I a bon entenedor, breu parlador. El seu punt fort, encara que potser ell no hi estarà d'acord, són els assaigs, un gènere a vegades menystingut a casa nostra però amb gran presència a la literatura anglosaxona. El darrer que he llegit ha estat el divertidíssim La vida després de Déu.

Fa uns quants mesos vaig conèixer a en Matthew a la festa de la revista Esguard. Va llegir-se les meves dues novel·les i va tenir la bondat de fer-me aquesta ressenya, i encara de mencionar-me en aquest altre article. I, estranyament, la meva sort no s'acaba aquí, ja que, si la Força ens acompanya, presentarà la meva nova novel·la el dia dinous de novembre, a la llibreria barcelonina La impossible. Hi haurà cava i sidral. Veniu, que farem uns riures.