Vaig descobrir aquesta sèrie fa dos o tres anys i vaig veure-la d'una tirada. Posem que vaig trigar nou mesos a acabar-la, sense presses, degustant cada capítol. Jo, que mai havia estat un seguidor de Friends quan tothom n'era, em vaig convertir en un fan boy de CCVM. Un amic em va dir que la gràcia era anar-la veient a mesura que s'anava rodant, i envellir juntament amb els personatges. Això significa que l'hauria d'haver començat a finals dels vint, i durant aquella època jo tenia altra feina. Però en general estic d'acord amb el meu amic. Hagués estat bé.
En els dos darrers capítols la sèrie perd el seu característic to agredolç, convertint-se directament en amargant, com un d'aquests un gintònics moderns que ara beu tothom (menys jo, que els he avorrit i m'he llançat al romcola). De manera més tràgica que còmica, en Ted, el protagonista i veu en off durant les nou temporades (nou!!), reflexiona sobre l'amistat i els canvis que aquesta pateix al llarg de la vida. És un monòleg trist perquè cada idea és rigorosament certa, i és impossible no veure-s'hi reflectit. Una vegada vaig llegir que CCVM era una sèrie amb un alt contingut autobiogràfic. Després de veure-la t'adones que seria impossible crear una sèrie així sense haver-la viscut primer. Si no fos de la manera que sóc, és la novel·la que m'hauria agradat escriure.
Dimecres dinava amb un amic i també vam parlar d'aquest tema. Ens preguntàvem on han anat a parar els amics de sempre. Vam arribar a una conclusió molt semblant a la que arriba en Ted: allò que sembla indestructible i etern en realitat és trencadís i efímer. De cop, perds la pista de gent sense la qual eres incapaç de passar ni quinze dies. Hi ha qui d'això en diu fer-se gran, i alguns fins i tot hi troben cert plaer morbós i fan bromes poca-soltes. Jo, la veritat, no hi veig la puta gràcia, però comprenc que la cosa va així, de manera que hi ha poca cosa a fer.
Però tornem a CCVM: durant els dos darrers capítols els personatges viuen un canvi important -aquest és un bloc spoilers free- i, de cop, es fan grans. A l'equador dels trenta maduren i, com passa al món real, la vida canvia ràpidament i radicalment. Els personatges, tot d'una, esdevenen conscients de la seva indefensió, de la seva vulnerabilitat, i fan el que fins aquest moment semblava inverossímil: segueixen camins diferents. Els moments viscuts, les aventures, tot plegat es queda en un no-res, un conglomerat de records magnificats pel pas del temps.
Però tornem a CCVM: durant els dos darrers capítols els personatges viuen un canvi important -aquest és un bloc spoilers free- i, de cop, es fan grans. A l'equador dels trenta maduren i, com passa al món real, la vida canvia ràpidament i radicalment. Els personatges, tot d'una, esdevenen conscients de la seva indefensió, de la seva vulnerabilitat, i fan el que fins aquest moment semblava inverossímil: segueixen camins diferents. Els moments viscuts, les aventures, tot plegat es queda en un no-res, un conglomerat de records magnificats pel pas del temps.
En David Trueba també ho retrata magníficament a la seva novel·la Cuatro Amigos:
- Vamos a ser unos viejos horribles- intuí.
- Si llegamos.
- Pero si llegamos va a ser horrible. Tengo la sensación de que sólo sabemos ser jóvenes.
- ¿Seguiremos siendo amigos? - preguntó Claudio.
- Tengo sueño - respondí.
- Yo creo que sí...
Yo no estaba tan seguro como él, y eso me hizo sentir mal. El rato suficiente para escucharle caer dormido con un suspiro lento.
Suposo l'amistat segueix existint, d'una manera o una altra. El que passa és que a vegades queda tan malmesa, tan tocada, que és difícil reconèixer-la, i la confonem amb qualsevol altra cosa.
