diumenge, 18 de setembre de 2016

EL TWITTER SE'N VA EN ORRIS: L'OCÀS DELS DÉUS

L'altre dia a RAC1 van dir que el Twitter va clarament de baixa. No pas de baixa a seques, sinó clarament  de baixa. Ja m'he queixat altres vegades amb agror d'aquesta xarxa social, pel temps i l'esforç que exigeix.  Mai no he sabut entrar-hi, i cada intent que faig és més patètic que l'anterior. Semblo un d'aquells pobres paios que no tenen amics i que estan desesperats per fer-ne, o aquells altres que proven de lligar a les cinc del matí, quan tot el peix ja està venut. Com a escriptor en certa manera em preocupava -sempre havia pensat que a Twitter s'hi talla el bacallà-, però ara em diuen que no cal que m'hi escarrassi perquè va clarament de baixa, a diferència del Facebook, que si bé és un cementiri d'elefants, sembla que està estancat. En Basté -crec que era ell- no va dir què era el que anava d'alta, i es va limitar a anunciar la decadència de la xarxa de l'ocellet blau, quedant-se tan ample. Potser tornaran els blocs, de la mateixa manera que tornen les coses vintage, o aquells horrorosos pantalons de cintura alta que tants disgustos em provoquen.

Val a dir que el meu pas per Twitter ha estat atzarós, i he fet més enemics que no pas amics. M'han bloquejat un munt de vegades. Vaig enfrontar-me amb l'Arqueòleg Glamurós, un personatge histèric i sobreactuat que té un grup nodrit de fanboys, igualment excessius, que al cap d'anys de tuitejar han acabat pensant que el món real és a Twitter, estranyant-se quan, per exemple, el PP guanya a tot arreu per majoria. Altres enganxades van ser esgarrifoses, com les que vaig tenir amb aquest individu, comunity manager de Societat Civil Catalana i amb un passat fosc que va amenaçar-me  perquè el vaig confondre amb un (pressumpte, que no vull més maldecaps) camarada seu, en Fredy el Gordo, líder de les temudes Brigadas Blanquiazules. Vaig haver-li de demanar perdó públicament. Jo, que com a màxim m'han posat una multa per anar a setanta en comptes de cinquanta, vaig haver-me d'abaixar els pantalons davant un home que ha estat engarjolat per agressió. Aquest és el món on vivim, i aquest és l'ús esbiaixat que alguns fan de la justícia, però aquests són altres temes.

Després hi ha tot el famoseig. Us en faig la llista, per si voleu fer-vos seguidors i que us bloquegin com em van fer a mi: l'Alberto Ribera, en Miguel Ángel Rodríguez (detingut per conduir completament borratxo, és important que li ho recordeu, per si se n'hagués oblidat), en Jordi Cañas (que va inspirar aquest post), i un català que sempre surt a les tertúlies i que ara no recordo com es diu, entre d'altres que tampoc recordo.

Els tuitaries fracassats i molts faceboocaires ens alegrarem de la caiguda en desgràcia de l'ocell blau, que sempre ens ha semblat que s'ho té molt cregut. Entrar-hi és com entrar en una d'aquelles festes plenes de gent interessant i guapa on ningú no et fa cas i et limites a asseure't en un racó i a xarrupar la teva beguda, esperant que passi alguna cosa extraordinària que mai no passa.