- A la Xina el tennis taula és un esport de masses -deia -, com el futbol aquí. La gent es torna boja, t'ho asseguro, noi.
A mi em costava imaginar milions de xinesos mig pitofs, amb trompetes, bombos i bufandes, posant-se dempeus i cridant com energúmens durant un partit de ping pong, però també podia fos que sí, de manera que vaig seguir menjant pollastre amb patates rosses, assentint amb el cap i intentant empatitzar amb ell. Al cap i a la fi tothom se sent dels seus mals, i és perfectament normal que estigués emprenyat: a tots ens agrada ser el centre d'atenció. Amb els anys he après que la gent del món dels llibres som un dels col·lectius més egocèntrics, i que tenim la pell més fina i rondinem més i més sovint. Escric aquestes línies el dia que he sabut que Ildefonso Falcones, l'autor més sobrevalorat d'Espanya, ha publicat la tercera o quarta novel·la (si teniu mal gust i temps per perdre la podeu llegir aquí). La relació que té aquest escriptor amb la resta del post és un misteri fins i tot per mi, però suposo que d'alguna manera la trista aparició del seu nou llibre ha activat un mecanisme subconscinent. En fi, tornem al tema que ens hauria d'ocupar: la llegenda de les presentacions literàries.
Aquesta llegenda diu que en alguns països hi ha cua per assistir a les presentacions literàries, i que a vegades la gent fins i tot paga per anar-hi. Jo n'he vist de molt plenes -la llegendària presentació que va fer Tom Sharpe a l'enyorada Llibreteria, a Girona- i d'altres de força dignes, però és que a casa nostra considerem que és un èxit rotund si hi ha, posem pel cas, una trentena de persones (és a dir, si corre el rumor que després de la presentació hi haurà pica-pica bo i molt cava). A qualsevol partit de futbol de qualsevol equip de costellada de qualsevol poble perdut hi ha més públic. També n'he vist de força buides, i algunes de tristament desertes. En part per manca de tradició: no fa gaire parlava amb un amic escriptor que es queixava que a la seva presentació hi havia anat molt poca gent. Li vaig fer notar que abans d'escriptor havia estat lector, i li vaig preguntar a quantes presentacions havia assistit aleshores. La seva resposta? A cap.
Diu la mateixa llegenda que en aquestes Ítaques llunyanes l'autor es limita a asseure's, a llegir uns quants fragments mentre xarrupa un bon vi, i a signar exemplars encabat. Aquí, cada presentació és una lluita per guanyar-te el públic. Sempre que vaig a una compro el llibre que s'hi presenta -només faltaria- però no tothom ho fa: algunes persones aguanten una o dues hores d'elogis desmesurats i després tornen a casa amb les mans buides, i sense ni tan sols tenir curiositat per saber si aquelles supremes llepades de cul són justificades. Vivim en un manicomi, i el món dels llibres és en un dels nivells més subterranis, foscos i recòndits.
Fa mesos el meu amic Bardera em va enviar el seu darrer llibre -i la seva primera novel·la-, Viladelsac. No vaig fer-ne cap ressenya aleshores perquè ja he repetit molts cops que no sé ressenyar, i ni tan sols sé presentar, però com que a distàncies curtes -i amb una mica de cava al damunt- guanyo molt, i si tinc un bon dia faig riure, a vegades em criden. A banda de no saber-ne, el cert és que tampoc tenia ganes de participar en una d'aquelles farses que sovint són les ressenyes de llibres d'amics, uns textos carregats d'elogis més falsos que una exaltació de l'amistat a les cinc de la matinada, després d'una nit de copes. De cap manera tenia ganes de fer el pilota o el ridícul, però alhora sentia que era una llàstima que una obra tan bona -compte, parlo de l'obra en general, perquè en el cas d'en Bardera el més notori no és pas un llibre concret, sinó la totalitat de les publicacions- com la d'en Damià passi desapercebuda en un país que s'agenolla davant l'Ildefonso Falcones o del meu estimadíssim amic Víctor Amela.
Mogut per aquest sentiment ferotge de justícia, se m'ha acudit que, si el llibre és bo, el millor elogi que se li pot fer és publicar-ne un fragment perquè tothom el pugui tastar. Aquí teniu alguns contes per llegir-los d'amagat. I després decidiu vosaltres mateixos.
Com que era un noi molt dilèxic -li havien diagnosticat "dislèxia exagerada"-, en comptes de dir les coses amb la mà al cor, les deia amb el cor a la mà. I es va morir, evidentment.
*
Després de passar per vint-i-tres o vint-i-quatre braços diferents, la xeringa va ingressar en un centre de desintoxicació.
*
*
Mentre li mamava, es va emocionar tant -n'estava molt enamorada- que se la va ficar massa endins, fins a la campaneta. Per sort, el semen li va fer retrocedir el vòmit que ja pujava decidit a expandir-se i a embrutar-ho tot -la seva reputació de dona experimentada inclosa.
*
En veure que res ni ningú no queia dins seu, el precipi es va deprimir molt, fins a convertir-se en una escletxa inofensiva.
*
- Com és que va decidir fer-se escriptor?- Perquè ben aviat vaig veure- sempre he estat una persona autocrítica- que no tenia ni la categoria ni la intel·ligència ni el talent- per esdevenir un crític literari com déu mana.
*
"Però no ho veus que no hi tens res a fer?" va dir el mite a la realitat.
