dijous, 18 d’agost de 2016

ELS SET ARGUMENTS DE L'ESPANYOLISME

Hi ha qui diu que l'independentisme té les hores comptades, que entre tots l'hem esgotat i que s'està arribant al final d'una etapa, una mica com el que li passa a aquest bloc. És possible que sigui així. El fet és que cada vegada és més fàcil trobar opinadors (professionals o amateurs, tan li fa) que s'atreveixen a disparar contra l'elefant, ara que està ferit de mort. Els seus arguments no són gaire originals, i en el fons tot diuen exactament el mateix. He fet volts pel Facebook i pel Twitter recollint dades, i he arribat a la conclusió que només hi ha set grans arguments espanyolistes, amb totes les seves variants. Heus-los aquí:

1- La Catalunya real és la dels barris: Alguns polítics el fan servir a tothora. Els de Ciudadanos en concret són uns autèntics experts a l'hora d'invocar-lo. Segons ells, el que entenem per Catalunya és una simple construcció cultural parida pels nacionalismes excloents, una mica com passava amb Matrix. Seguint el seu raonament, la Catalunya de debò és plena de gent que se sent espanyola, que viu majoritàriament a les zones urbanes i suburbanes i que no té conflictes identitaris perquè està massa enfeinada torejant (olé!) els problemes reals.  Que cada onze de setembre es manifestin més d'un milió de persones i que l'independentisme sigui majoritari al Parlament  són simples anècdotes que no mereixen ni un minut del seu temps.

2- El nacionalisme espanyol no existeix: sempre s'ha dit que el triomf més gran del diable és fer-nos creure que no existeix. Així, pot anar pel món fent tota classe de maldats. Els unionistes, que són de tot menys idiotes, segueixen aquesta vella màxima al peu de la lletra. És un principi tan senzill que fa riure, i alhora, és difícil de desmuntar: el nacionalisme català existeix, és conscient de si mateix i molt sovint es reivindica. En canvi, el nacionalisme espanyol no en té necessitat, perquè és majoritari i Espanya, com a entitat cultural, lingüística, històrica i fins i tot folclòrica, no té perill de desaparèixer. En definitiva, el nacionalisme espanyol es pot permetre el luxe d'obviar-se a si mateix . Si heu llegit L'aigua és això, de David Foster Wallace, ho entendreu perfectament. Pels que no, us enganxo el primer paràgraf en castellà i us fareu una idea de per on van els trets:

Hay dos peces jóvenes nadando y sucede que se encuentran con un pez más viejo que viene en sentido contrario y que les saluda con la cabeza y dice “Buenos días, chicos. ¿Cómo está el agua?” Y los dos peces jóvenes nadan un poco más y entonces uno de ellos se vuelve hacia el otro y dice “¿Qué diablos es el agua?”.

3- El bon català: l'ex-convergent i ex-independentista Xavier Cima ha sigut notícia aquest estiu per la seva boda amb la Inés Arrimadas. Pocs dies abans de casar-se, el polític feia declaracions on deixava clar que abandonava les tesis independentistes. Aquest canvi de darrera hora va provocar tota classe d'especulacions. La més òbvia i barroera: tira més un pèl de cony que la maroma d'un barco. Alguns opinadors, visiblement complaguts, saludaven el canvi de camisa de Cima i s'alegraven de la seva rectificació. Vaig llegir un article -em sap greu no penjar-lo, l'he buscat i no el trobo- que assegurava que Cima era l'exemple de bon català que s'adonava dels seus errors passats i que, mansament, entrava a la cleda de l'unionisme. Els casos de boncatalanisme són molt freqüents, i fins i tot l'intrèpid blogaire i escriptor Valero Sanmartí ha gaudit d'aquest honor dubtós a arrel del seu darrer llibre. L'escriptor, crític amb la societat catalana i els seus tics, ha rebut alabances de personatges relacionats amb l'extrema-dreta espanyola, practicants d'aquell conegut principi de la realpolitik: l'enemic del meu enemic és el meu amic.

4- Jo sóc ciutadà del món/les llengües només serveixen per comunicar-se: aquestes són les frases preferides de qui gaudeix fent veure que és objectiu i equànime. Ni un hippie passadíssim d'herba se les creuria. Si em donessin un euro cada vegada que he sentit expressions similars passaria les vacances fent un tour pel Japó amb un parell de domèstiques que tinguessin cura dels meus fills. Certament, hi ha ciutadans del món més o menys autèntics, però aquests no es passen la vida, posem pel cas, entre Girona i la Costa Brava, o bé bevent cervesa als locals socials del barri de Gràcia. L'objectivitat no existeix, ni la busquem, i quasi sempre aquesta distància que pretenen és perfectament impostada. Existeix un subgrup, brutalment pedant, que es nega a llegir en català, argumentant que és regionalista o camperol. Els seus membres adoren a escriptors residents a Catalunya i que en sa vida han escrit ni una sola paraula en català: Marsé, Vila Matas, Cercas i tota la colla. Vés per on, mai van incloure en aquest grup a un gegant de les lletres com era Tom Sharpe, que malgrat que escrivia en anglès, durant un grapat d'anys va viure a Catalunya. Era menys català, posem pel cas, que la Rosas Regás?

5- Ser independentista és de pagerols/ser indepe es de paletos: una vegada vaig discutir amb una amiga el significat de la paraula cosmopolita. Ella va dir que ho era més que jo perquè vivia en una ciutat i jo en un poble. Jo la vaig rebatre dient que mentre que ella no parlava idiomes, jo sí, que mentre que ella havia viatjat poc jo havia viscut mesos sencers a l'estranger, que coneixia Dublin tan bé com Barcelona, i que em descomptava cada vegada que intentava recordar els cops que he estat a Londres. Ser cosmopolita o independentista, no té res a veure amb el lloc de naixença, ni de residència, i que un paios amb prou feines ha sortit del seu barri/ciutat dormitori -Twitter n'és ple- vulguin fer-nos creure el contrari és una imbecil·litat, i recórrer a la vella lluita poble-ciutat per desprestigiar a l'independentisme és senyal d'una vergonyosa falta d'imaginació.

6- Cervantes era català i el Quixot és una traducció: esteu bojo o què?: l'independentisme, com qualsevol altre grup social, també té la seva quota de friquis. A nosaltres ens ha tocat patir aquests. No són perillosos, i ens recorden una mica als tarats de l'embut al cap que juren que són la reencarnació de Napoleó. No-nacionalistes i  ciutadans del món s'ofenen de mala manera amb els desvariejos inofensius i una mica còmics dels nostres investigadors, alhora que miren cap a una altra banda quan algú diu que el valencià és una llengua que no prové del llatí, o quan revisionistes perillosos com ara Pío Moa o César Vidal borden les seves diatribes i barbarites per la ràdio o per 13TV.

7- L'autocrítica és important, i cal saber riure's d'un mateix: fals. L'autocrítica és imprescindible, i si no sabem riure'ns de nosaltres mateixos és que som uns imbècils. Però resulta que els catalans SÍ que sabem riure'ns de nosaltres mateixos. Programes com el Polònia -que a mi no m'agraden gaire, però és una qüestió de gustos- ho peten cada setmana a nivell d'audiències. No, el nostre problema no és l'humor. El nostre problema és l'autoodi. L'autosabotatge. Necessitem una teràpia grupal amb urgència, perquè la neurosi ens afecta a tots. Fer broma sobre un mateix és sa i necessari, però acarnissar-se, avergonyir-se, no, i us ho diu un neuròtic que d'auto-odi i menyspreu cap a si mateix en sap un munt.