dilluns, 1 d’agost de 2016

FISIOTERAPEUTES (una història d'amor)

Fa sis o set estius vaig tenir la idea insensata de posar en pràctica un programa d'entrenament per aconseguir fer cent flexions de braços d'una sola tirada. El desafío de las cien flexiones, es deia. Era una rutina d'entrenament demencial, pensada per gent molt més jove i més en forma que no pas jo. Si no recordo malament, el vaig descobrir a la infame revista Men 's Health, una mena de Cosmopolitan per tios que comprava els dies de platja que em deixava el llibre a casa. Vaig haver d'interrompre l'entrenament a la meitat, amb la musculatura de l'esquena destrossada i amb tantes contractures que em movia de manera segmentària, com en Robocop. Aquell final d'agost plujós i gris -feia tan mal temps que alguns guiris havien de tornar als seus països abans d'hora- va ser el primer cop que vaig visitar una fisio. I va ser un amor a primera vista.


Sempre he estat home de poques dones, però al llarg d'aquests sis o set anys he estat amb tres fisioterapeutes (tècnicament quatre, però n'hi ha una que no compta). Totes tres joves, extraordinàriament intel·ligents, amb una habilitat estranya i poderosa a les mans i, per acabar-ho d'arreglar, capritxosament boniques. Però la cosa no s'acaba aquí: si hagués d'escollir una virtut diria que són extraordinàriament sensibles: la gent d'aquest ofici sap perfectament que tant es cura a base de massatges com amb paraules ben escollides pronunciades en el moment oportú. La fisioteràpia és la prova indiscutible i definitiva que la medicina, sense acompanyament humà, perd eficàcia.

Al llarg d'aquest temps m'he enamorat de les meves fisioterapeutes. En realitat, això és el que faria qualsevol persona sensata davant de tanta bondat i comprensió.  Les fisioterapeutes -i suposo que la seva contrapartida masculina també- ens recorden que encara hi ha esperança, i quan al cap de dos dies d'haver sentit les seves mans guaridores ens llevem i ja podem mirar a dreta i esquerra, i el dolor ha baixat uns quants graons a l'escala, ens donem compte que, si bé el món és un lloc lleig i incòmode, ple de tota classe d'entrebancs, de gent desagradable i d'autèntics imbècils, l'antiga màgia no ha desaparegut. A vegades algú em diu que no creu en els fisioterapeutes, una afirmació tan absurda com dir que no creu en la lluna o les estrelles. Només puc sentir llàstima cap a aquestes pobres ànimes que escullen el dolor.

Per cert, no vaig arribar a les cent flexions seguides però abans de petar vaig aconseguir fer-ne setanta-cinc. Tampoc està tan malament. No?