Una de les coses que més em terroritzen és quedar-me sense dents. Per evitar-ho, me les respatllo amb fúria i visito devotament el dentista sempre que puc. Si m'hi dono un cop -cosa habitual si fas esports de combat- m'espanto i comprovo tothora que estigui ben fixada. Regularment faig glopejos i coses semblants, i aviat començaré a beure aigua amb llimona cada matí, tal i com, segons George R.R. Martin, feia el comandant del Mur Lord Mormont per conservar la dentadura, un d'aquells detallets que fan que els llibres sempre siguin més deliciosos que les seves contrapartides audiovisuals.
Posar-se dents noves val calers. Pel que diu la gent, moltíssims. I bràquets també: fa pocs dies que en porto. No sóc pobre de solemnitat, però la hipoteca, els impostos municipals, la llar d'infants, la llum, l'aigua, els imprevistos i un llarg etcètera de factures sagnen a diari el meu compte corrent. Si ara em caiguessin una dent o dues no sé com ho faria, segurament hauria d'anar pel món sense. A mi m'emprenyaria molt, però hi ha gent a qui no li suposa cap problema, com ara la Rita Barberá. Mireu les fotos de sota. Aquesta dona ha -pressumptament- saquejat les arques públiques i ha rebut tota classe de regals i suborns per part d'empresaris corruptes. Segurament té més diners que tots els lectors d'aquest bloc junts. I va pel món sense dents.
El misteri és si la Rita llueix aquest somriure esbarregat per desídia, perquè li estan fent una dentadura nova (potser d'or amb diamants incrustats) o bé perquè li fa por anar al dentista. El cas és que fa una fila que Déu n'hi do. Entre aquesta còrpora descomunal, la veuarra, les seves borratxeres llegendàries, aquesta manera de fer pròpia d'un bar de camioners polonesos, les dents de menys i el pentinat -que sembla fet en un casal de jubilats de barriada- els pobres valencians deuen anar ben servits.
