dimecres, 14 de desembre de 2016

LA SÍNDROME DE CASSANDRA

Que bonic que és poder dir ja t'havia avisat! Que bé que ens fa sentir, que superiors que ens veiem. Segurament és la frase que ens agrada més, perquè a) implica un avís previ per la nostra part, i b) implica que el nostre interlocutor, d'entrada, no ens hagi cregut. Això ens fa semblar més intel·ligents que ell o ella, i aquesta és una sensació que agrada a tothom. El ja t'ho havia dit és una droga, i convé no abusar-ne.

Com sempre, els grecs tenen un conte per il·lustrar-ho, El  mite de Cassandra. Cassandra era una princesa troiana a qui el déu Apol·lo li havia otorgat del do de la profecia. Després van tenir un affaire, i Cassandra, amb molt poca vista -no sé què pensava aquesta noia: als déus no se'ls menysté- un dia li va fer la cobra. Apol·lo, emprenyat, li va escopir a la boca, una pràctica que ara es habitual a les pel·lis porno, però que pels volts del segle XXII abans de Crist era una molt mala cosa. En efecte, el déu va condemnar a la profetessa a no ser creguda pels seus conciutadans. D'aquesta manera, la noia feia tota classe de prediccions encertadíssimes però ningú no se la creia i, el que és pitjor, es pensaven que era boja i la van tancara les masmorres de palau. Mentre era captiva, la Cassandra va avisar els nobles de Troia que no acceptessin aquell cavall de fusta tan gran i sospitós, i va profetitzar que, en cas de fer-ho, la ciutat cauria i seria cremada. Ningú no li va fer ni puto cas i la ciutat, com tots sabeu, se'n va anar pel pedregar. A banda de ser maltractada pels seus conciutadans de Troia, la pobra endevina va fer mala fi: durant el saqueig un dels Àiax (n'hi havia dos o tres, crec, i aquest en concret no era pas el més important, però sí el més fill de puta) la va trobar amagada dins del temple d'Atenea i la va violar. A la foto de sota ja veieu la pinta de milhomes que fotia, el subnormal aquest.


Resultat d'imatges de cassandra ayax

Els que estem maleïts amb la síndrome de Cassandra ens passem el dia avisant la gent del nostre voltant de coses que nosaltres veiem clares i nítides, i que aparentment ningú més no veu, o ho de fan de manera distorsionada o incorrecta. La gent tendeix a no fer-nos cas, i és perfectament comprensible: jo, si no fos jo, tampoc no em faria cas. El meu do no és un regal enverinat dels déus, sinó un simple efecte secundari de la meva visió apocalíptica del món. Per exemple: sabia del cert que en Donald Trump guanyaria les eleccions, i ja ho vaig escriure en aquest post. La gent confon els meus vaticinis cataclísmics amb simples mostres de pessimisme. Això en part és degut a aquest optimisme malaltís que tot ho envaeix, i que fa que la gent prengui tota classe de males decisions, confiant que l'Univers o el Karma d'alguna manera posaran les coses a lloc pel simple fet de desitjar-ho. En realitat les lleis còsmiques són molt senzilles, el que passa és que a la majoria de gent no li agraden.


Resultat d'imatges de miss miserable

A vegades l'erro, sí. Però en segons quins temes - per exemple, quan es tracta de jutjar una persona- m'equivoco molt rarament, gairebé mai. La veritat fa mal -i fa perdre les amistats, diu la dita- i per això els afectats amb la Síndrome optem per fer l'orni tot el dia, o bé per fer-nos els sorpresos quan ja feia temps que sabíem que fulano era un malparit i que zutana era una harpia. La meva incapacitat total per expressar-me parlant i la dificultat que tinc per formular idees no contribueix a l'hora de creure'm, i és molt fàcil que algú pensi que, en comptes de vaticinar el futur, estigui barbotejant com un idiota.

Com jo, hi ha un munt de gent afectada amb aquesta síndrome. Apreneu a fer-nos cas, i deixeu de pensar-vos que només som uns aixafaguitarres. A vegades la vida és rosa i algunes persones -no gaires!- potser són meravelloses, però és més fàcil ensopegar amb un imbècil que no pas amb un unicorn. Penseu-hi.