dimecres, 21 de desembre de 2016

JO SEGUIRÉ DONANT

Arran de la Marató de TV3, aquests dies hem pogut llegir a les xarxes socials missatges de persones que s'enorgullien de no haver donat ni un punyeter cèntim, i que juraven no fer-ho mai, ja que la Sanitat i el benestar general són responsabilitats exclusives dels estats. Alguns d'aquests missatges estaven carregats de rancúnia i de voluntat de càstig cap a un govern amb qui no combreguen. La bola s'anava fent grossa, i a veure qui és més bad boy. No cal dir que molts dels arguments que s'han fet servir eren inframentals, i és una llàstima que les xarxes donin veu a gent tan curta i insignificant que, d'altra manera, no tindrien ningú que se'ls escoltés. Però avui no parlarem dels imbècils, sinó dels qui tenen un discurs mínimament estructurat.

Com ells, jo també espero que un dia visquem en un país amb un Govern format per ciutadans i ciutadanes de moral inqüestionable, a la manera dels antics grecs, i que gestionin de manera justa i harmònica els fons que tants esforços ens costa pagar. Però fins que no arribi aquest país de Xauxa governat per virtuosos on ningú -ni rics ni pobres- defraudi Hisenda, ni hi hagi lladres, ni estafadors, hem de seguir donant diners a iniciatives com la Marató. Fins que no arribi aquest Shangri-La de la Sanitat Pública -alguns l'identifiquen amb la llunyana Cuba-, està bé que els ciutadans col·laborem, ni que sigui donant uns quants euros, el que val un gintònic presumit a Girona o a Barcelona.

Fa dos o tres anys el Banc dels Aliments va haver de fer una recapta extraordinària perquè tenia els magatzems buits. De seguida van sortir veus molt similars a les que hem sentit aquests dies, cridant al boicot de la recapta. Ens deien: alimentar els ciutadans menys afavorits (dir "pobre" fa de dretes) no és cosa de ciutadans, sinó de l'Estat. Tots entenem, i fins i tot compartim el posicionament d'aquesta esquerra nostrada, però fins que no arribem a la utopia, què? La gran pregunta és aquesta. Què hem de fer, segons ells? Asseure'ns? Fer de filòsof barat al Facebook o a Twitter? No comprar ni un trist paquet d'arròs per qui no té ni per comprar-lo? Permetre que els magatzems del Banc dels Aliments es buidin?

Potser algun dia les coses aniran millor, i la gent també serà millor, sobretot els polítics. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè en tants anys d'història encara no ens n'hem sortit. Però fins que el moment no arribi, jo seguiré donant. Al Banc dels Aliments, al Banc de Sang, a PROïDe, a Intermón i als senyors i senyores que trobi pel carrer, sempre que la meva economia de mestre de Primària m'ho permeti. Certament, la Marató és un programa lacrimògen, a vegades xaró, i  difícil de mirar gaire estona. També és veritat que moltes de les empreses que hi col·laboren són plenes de malparits que només volen publicitar-se i desgravar impostos. Però en temes així  hem de basar-nos estrictament en l'imperatiu categòric de Kant: actuar com ens agradaria que tothom actués. Què passaria sí, de cop i volta, totes les oenegés, del tipus que siguin, del color que siguin, deixessin de fer la feina, esperant que els governs, de cop i volta, alehop, veiessin la llum i decidissin per fi comportar-se humanament? Fins que no hi hagi aquest miracle, jo seguiré fent el que faig ara. I us convido que també ho feu.