dimecres, 4 de gener de 2017

30 DE DESEMBRE: COMIATS DE SOLTER I RETROBAMENTS INSOSPITATS

El trenta de desembre els meus amics i jo vam celebrar un dels pocs comiats de solter que ens faltaven celebrar. Segurament el dia trenta de desembre, el dia abans de la revetlla d'Any Nou, és el més fluix de l'any. En efecte, els restaurants de Girona eren pràcticament buits, i si al final vam trobar un parell de locals oberts i amb certa afluència va ser gràcies a la nostra veterania. La major part de la gent trobaria idiota sortir de festa un dia com aquest, però els meus amics i jo som així, i de fet ens agrada ser-ho, i potser per això me'ls estimo tant. Anar on va tothom els dies que toca, pagar quantitats bàrbares per un sopar i per una copa, fer cues quilomètriques només per poder dir que tu hi eres, això sí que és idiota. Però en fi, suposo que cadascú es diverteix com vol, o com pot.

El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.

- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.

- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.


Resultat d'imatges de paje reyes magos

Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".

El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.

Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.

- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.