dijous, 12 de gener de 2017

CALLA IMBÈCIL!

La Xarxa ens dóna moltes alegries, però avui no parlarem de coses boniques. Avui parlarem de misèries. Ja us aviso que no aportaré gaire res de nou: hi ha manta articles i posts sobre les ombres d'Internet, i escrivint això estic, en certa manera, tirant-me pedres al teulat, però què cony. Avui m'he llevat destroyer, hòstia,

Tots sabem que Internet és una màquina de processar imbècils. Fa anys que se sap que és la zona de comfort de tot quant ximplet sortit de les clavegueres de la societat. Dements de tota classe i condició han fet de la Xarxa una aliada fidel a l'hora d'airejar les seves idees insensates i les seves fílies i fòbies estrafolàries. Paios que abans només molestaven als altres parroquians del casino o del bar de sota ara escampen els seus deliris als quatre vents, i col·leccionen, inexplicablement, centenars, i fins i tot milers, de followers. Twitter ha resulat ser una plataforma fantàstica per ells, i al costat de gent amb cert recorregut i un discurs ben travat, hi ha pepotes i tarats que se senten amb el dret de dir el que pensen, com si les seves meditacions tinguessin una importància cabdal per la Humanitat. 

Als de la meva generació van educar-nos fent-nos creure que érem especials, i que teníem el dret i el deure d'expressar-nos. Quina decepció, quan ens hem adonat que en realitat no tenim absolutament res a dir, i que al cap i a la fi només fem el que s'espera de nosaltres. Ens agrada pensar que som diferents com flocs de neu, però tots ens afanyem a agafar el mòbil per fotografiar el plat de sushi que ens ha dut el cambrer, a fer-nos selfies on fem veure que som feliços  i, si anem a Pisa, ens tirem la foto poca-solta fent com si aguantéssim la torre torta. Aquests dies hem vist adults asseure's a la falda dels Reis d'Orient i dels patges i demanar-los un Iphone 7, dient que s'havien portat bé i rient com si haguessin tingut una ocurrència extraordinària. Les bromes sobre torrons encara són més embafadores que els propis dolços, i els articles que surten aquesta setmana sobre els excessos de Nadal són de vergonya aliena, de tan tòpics i avorrits. No hi ha ni una engruna d'originalitat enlloc.

Però els imbècils, sempre disposats a intentar sorprendre'ns, segueixen creient-se el melic del món, i ens atabalen cada dia amb les seves opinions, quasi sempre pispades a algun columnista o opinaire professional. Deixeu-me il·lustrar-ho amb un exemple perquè vegeu de què parlo:

Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina  i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.

"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."