dijous, 14 de febrer de 2019

NINJA!

En un dels primers capítols de la nostra estimada Bola de Drac, en Goku aconsegueix el núvol Kington. No sé si sabíeu que aquest personatge està inspirat en el Rei Mico de la mitología xinesa, que també volava a cavall d'un núvol, i que tenia molta força, i un bastó que s'allargava i s'arronsava. Si us hi fixeu, a molts restaurants xinesos hi ha representacions d'aquest semi-déu taoista. A Girona, per exemple, es pot veure a la Gran Muralla del Carrer de la Creu. També hi fan una vedella força bona, encara que això de portar-te-la en una plata roent amb forma de vaca és una mica xaró, però en fi, suposo no es pot demanar gaire més.

Tothom sap que al núvol Kington només hi pot pujar la gent que té el cor pur. En Krilin no podia fer-ho  perquè  volia aprendre Arts Marcials per agradar a les noies. El Follet Tortuga se'n va adonar, però al final el petit monjo el va convèncer regalant-li una carretada -literalment- de revistes pornogràfiques. Avui  podem trobar dibuixos tronats com en Bob Esponja, sumament desagradables, i alguns de divertits com els Teen Titans, però ja no fan mangas com els d'abans. Però no he escrit aquest post per rondinar com un Javier Marías o un Pérez-Reverte qualsevol, o aquell altre de les grenyes ridícules que sempre té els ulls mig tancats i que ara no recordo com es fa dir. L'he escrit perquè tenia ganes d'escriure alguna cosa, ja anireu veient que en realitat avui no tinc absolutament res a dir, i tot és desvarieig.

En Krilín no era l'únic que volia lligar aprenent Arts Marcials. En aquella época més o menys tots pensàvem igual, i les grans produccions cinematogràfiques ho reflectien. D'alguna manera intuíem el concepte de mascle alfa, però no teníem prou intel·ligència per pensar-lo.

De totes les Arts Marcials, els ninjitsu era el que ens havia de convertir en uns fuckers definitius. No em pregunteu per què, però aleshores estàvem convençuts que les noies es desfeien en veure homes disfressats de ninja corrent amunt i avall, brandant armes medievals i aprenent a dissimular l'ombra amb les branques dels arbres  (no és broma, ens ensenyaven coses així). Elles ens miraven amb més pena i preocupació que no pas desig, i entre això i els jocs de rol és normal que no ens mengéssim un torrat. Quina tristor d'adolescència que vam passar, Verge Santa.


Tot això em va venir al cap a arrel del post de l'altre dia, i perquè diumenge vaig passejar pel Parc Central de Girona, on a vegades entrenàvem. A part de nosaltres, els ninjes, hi havia petits traficants, atracadors de navalla suïssa i  homosexuals que es trobaven de manera furtiva. Aquests últims no destorbaven mai ningú, eren els vells verds i els pervertits els qui ens incomodaven. La majoria estaven convençuts que totes les jovenetes que portaven la faldilla més amunt del genoll eren unes putes, i a una amiga meva més d'una vegada li van oferir mil pessetes a canvi d'una mamada, putos malalts. La llegenda deia que de tant en tant un d'aquests pervertits era foragitat per un ninja, però no ho crec pas. A l'hora de la veritat, quasi mai no passa res. També hi havia llegendes al voltant d'en Chois Lee, un koreà pioner del Taekwondo a Girona, i que tenia les característiques dels herois fundadors de les grans mitologies universals. Deien que uns dissortats l'havien atracat i que havia llançat als seus assaltants  des del Pont de Ferro -o des del Pont de Pedra, segons qui ho expliqués. Sempre aquest desig de justicia, que el Karma posi les coses a lloc, i si no ho fa la justicia convencional, o fan els ninjes o els professors de Taekwondo vinguts de Korea. Ai , estimats amics i amigues, que em temo que no hi ha un ordre universal, en realitat no hi ha res, ben res, i per això ens inventem les conspiracions, per intentar injectar lógica allà on no n'hi ha, perquè només hi ha crueltat i tristor absurda.

No sé si els nanos d'avui són tan ingènus com ho érem nosaltres. Potser a ells no els hi cal fer el préssec d'una manera tan exagerada, i es limiten a encadenar embolics amb despreocupació. Les Arts Marcials tradicionals han perdut aquella aura mágica que les envoltava, i ja no hi ha ningú que es cregui que l'energia interna es pot canalitzar d'una manera determinada per fer mal a algú.  Els ninjes, en general, fan més riure que respecte.

Tinc la impresió que aquest mercat s'ha democratitzat, i que ara la gent jove té accés a relacions de parella sense haver de posar-se en evidència d'una manera tan vergonyant com ho fèiem alguns de nosaltres. Aquests nanos ho tenen tot més fácil. I jo cada vegada m'assemblo més als pollavelles rondinaires que he citat més amunt.