dimecres, 6 de febrer de 2019

QUAN EL CERVELL SE'T FA PETIT

El món de les arts marcials i els esports de contacte ha guanyat en sensatesa aquests darrers anys. La majoria dels entrenaments estan més o menys ben planificats, o si més tenen certa coherència. Quan vaig començar -fa més de vint anys- no era així. Aleshores ja hi havia professionals, però molts  no tenien cap formació, i ni tan sols gaire sentit comú. Alguns dels entrenaments que patíem aleshores eren demencials.

Vaig recordar tot això quan vaig veure un tuit que va penjar en Bernat Dedéu. Era aquest:


Aquest comportament a dia d'avui es considera propi de troglodites i de retardats, però fa uns anys estava més normalitzat del que us penseu. Vaig tenir un entrenador que aplicava un mètode semblant (sense tanta ràbia, perquè aleshores no ho gravàvem tot per penjar-ho a Internet, no teníem la necessitat de demostrar coses tota l'estona). La seva teoria era que a base de rebre cops al cap, el cervell rebotava amb les parets del crani i de mica en mica s'anava fent petit. Quan s'havia fet prou petit ja no podia rebotar contra les parets del crani, i per tant el dissortat atleta ja no podia quedar ko. Era un teoria d'una lògica absoluta, molt difícil de rebatre. 

I no era l'únic. Vaig conèixer un altre paio que per tal d'endurir el front i poder clavar cops de cap més forts a un hipotètic rival, ens ordenava que clavéssim cops a una gran massa de fusta que hi havia al terra, de les que fan servir els paletes per clavar estaques. El número de neurones que perdies no era tan alarmant com a l'exercici anterior, però si tenies ganes de doctorar-te està clar que no eren entrenaments que poguessis seguir gaire temps. Jo sempre dic que si no hagués entrenat tant, ara seria metge neuròleg. 

Però això només és el començament. Un paio ens va fer clavar cops a una alzina surera amb les punts dels dits. L'objectiu era endurir-los, però les estelles se'ns ficaven entre les ungles i feia un mal horrorós. Sort que era suro, i no pas pi. També hi havia, per descompat, el clàssic cop amb la tíbia a l'arbre. Des de la mítica pel·lícula Kickboxer, del gran Van Damme, que tots els gimnasos el praticaven. Era un must. El del gif de sota era en Tong Po, el seu rival a la pel·lícula.  Era un personatge tan potent que eclipsava al nostre heroi, i era habitual veure paios pels gimnasos que es pentinaven com ell. 

Resultado de imagen de van damme gif kicking

Resultado de imagen de Tong po gif kicking

Les pel·lícules eren una font inesgotable de mètodes d'entrenament. Quan el profe veia una pel·lícula d'en Jackie Chan, el dilluns següent ja ens tens a tots asseguts a l'aire i aguantant dos claus amb els braços estirats. Era molt dolorós, però no et provocava lesions cerebrals. També hi havia, esclar, l'enduriment abdominal. Ens havíem d'estirar panxa amunt i el més gros del gimnàs saltava sobre les nostres panxes. Una vegada un pobre nano es va cagar. No cal dir que no el vam veure mai més. 

Aquests entrenaments a la babalà també eren freqüents a d'altres esports. Recordo que tenia amics que jugaven a futbol i que m'explicaven que a vegades acabaven l'entrenament vomitant. Tota aquesta col·lecció de despropòsits i disbarats van endurir-nos -el que no mata et torna fort. Els quarantins d'avui som la darrera generació que ha crescut en l'obscurantisme. Tot plegat era una bestiesa enorme, còsmica, però vam riure tant, tant i tant, i riem tant quan ens en recordem, que a vegades crec que al final va valer la pena. 

Llàstima, però, de no tenir el sou d'un metge neuròleg.