Tercer boikot: feia tercer de Magisteri d’Educació Física, i era delegat de classe. L’encarregat d’una mítica sala de festes gironina es posà en contacte amb mi i amb els delegats d’altres carreres per oferir-nos un tracte suculent: ell ens deixava la sala un dimecres (el dijous la tenia plena a vessar i el dimecres era el dia tonto) i nosaltres fèiem una festa per recollir fons pels respectius viatges de final d’estudis. A tots ens va semblar una idea genial, així que l’endemà, entusiasmat, ho vaig plantejar als meus companys de classe, que ho reberen amb escepticisme i certa fredor. La cosa no va quedar clara, i alguns estudiants (amb molta més visió de futur que jo) em feien preguntes sobre beneficis i despeses. Jo només pensava que seria fantàstic sortir un dimecres i així fer un cap de setmana de quatre nits de festa. I a sobre, faríem pasta pel viatge. Tot va quedar una mica penjat fins que, pocs dies abans, ens va arribar un rumor que s’havia escampat per tota la Universitat: l’encarregat de la discoteca volia obtenir més benefici que nosaltres. Una cosa tan òbvia i normal quan ets adult va esdevenir una aberració a ulls dels nanos de vint anys que érem, i una paraula començà a repetir-se aquí i allà: boikot, boikot, boikot, boikot…
Moltes carreres que en un principi havien acceptat el tracte es retiraren, doncs el boikot era de caràcter global. La cosa, pels de Magisteri, quedà de la següent manera: ningú anava a la festa ni venia les entrades. Així el malvat empresari es quedaria cardat. Nosaltres no hi havíem posat diners, així que ni hi perdíem ni hi guanyàvem. Jo no sabia com sentir-me: d’una banda em feia llàstima el pobre tio que ens havia reunit a tots, la feina que li havia costat i els calers que hauria perdut, però tampoc em venia de gust que em tractessin com un idiota. La festa em temptava, però al final vaig decidir que faria un boikot com Déu mana. Al capdavall érem joves i això és el que havíem de fer, o com a mínim el que els professors insistien que havíem de fer. Ells havien tingut el seu maig del 68 (això deien, perquè a mi em costava molt imaginar un maig del 68 als carrers gironins) i el nostre deure era quasi el d’organitzar un moviment similar.
Però tots els meus propòsits revolucionaris s’escolaren, com llàgrimes en la pluja, el mateix dimecres. Jo prenia cafè al bar de la facultat, i un dels meus companys de borratxeres s’assegué a la taula, preguntant-me si em venia de gust anar a la festa aquella mateixa nit. Escandalitzat, vaig preguntar-li si estava sonat: aquell empresari burgès i mal parit ens volia estafar. Ell arronsà les espatlles i digué que uns quants tenien pensat anar-hi. Que fes el que volgués.
- Però no ens podem vendre – deia jo- ara que hem fet el boikot. Com ens mirarà tothom?
- A prendre pel cul. Anem a fer uns cubates, que el dimecres quasi mai obren i així farem un cap de setmana de quatre nits.
Aquella darrera frase fou una rebelació. El meu amic havia pensat exactament el mateix que jo (o jo havia pensat el mateix que ell, tan li feia). Aleshores em vaig adonar d’on era el meu lloc, on pertanyia. Jo no era home de fer sentades, ni de boikotejar agències de viatges o festes universitàries. Vaig comprendre de cop perquè el Ché em mirava amb aquella cara d’impaciència, perquè els porros em feien tan mal i per què mai aconseguia tenir sexe amb una hippy. Jo no era un d’ells. Jo pertanyia als altres, als descreguts, als que s’empassaven cubates sense cap altra aspiració que seguir empassant-se cubates. En els nostres móns minúsculs, l’objectiu no era enfrontar-nos a capitalistas malvats amb barret de copa o a empresaris de sales de festes. Cap de nosaltres duria mai la samarreta amb la foto del Ché. Ni tan sols recordàvem qui era Marx de quan ho havíem estudiat a COU, pocs anys abans, i les oenegés tot just eren embrions del que han arribat a ser (disgustat, sospito que de ser el que són ara, tampoc els hi haguéssim fet massa cas).
Així que vaig sospirar, resignat, i vaig encendre una cigarreta amb la burilla de la que m’estava fumant. No hi havia res a fer.
Aquella nit sortírem els quatre de sempre i, com sempre, acabàrem molt borratxos. Vam aconseguir el nostre propòsit: fer un cap de setmana de quatre nits, i és per aquest motiu que no recordo què passà exactament aquella nit de dimecres, tan semblant a de dijous, divendres i dissabte. El que sí que em quedà és una sensació de bon rotllo, la pau d’esperit que només pot tenir algú que descobreix, per fi, la seva veritable naturalesa, i en comptes d’enfrontar-s’hi s’hi rendeix apaciblement. No vam salvar el món, ni tan sols vam evitar que l’amo de la sala s’omplís les butxaques però, decidits a vendre’ns, ens venguérem del tot, tancant la sala a les tantes de la matinada.
Al final, les poques carreres que no es van retirar van fer moltíssims diners. Aquella nit vaig aprendre moltes coses: la vida sempre ho posa tot a lloc.
