Sempre anem aviat a la platja per trobar lloc. No cal que ho facis, és perdre el temps. Val més que et prenguis el tallat (o el Martini, depèn de l'hora) amb calma i sense presses. Perquè encara que arribis d'hora i aconsegueixis un bon lloc, aviat seràs rodejat per hordes d'estiuejants que el cobejaran. Sense cap vergonya se't col·locaran quasi al damunt, obligan-te a marxar i a cedir-los el lloc. És un autèntic tour de força i guanya qui els té més ben posats.
Els pitjors són els homes de mitjana edat, autòctons i de l'extrarradi. Ni els guiris borratxos són tan maleducats. És sumament desagradable tenir-ne un a prop. Se't tiren tan a sobre que només et deixen una sortida: aixecar-te i marxar per no sentir les seves converses sobre com li va la vida al seu fill Jonathan o a la seva filla Rebeca. Tota discussió és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com "La playa es de todos". Avui ens ha tornat a passar, i han estat dues les vegades que ens hem vist obligats a moure'ns de lloc. Els teníem a menys d'un pam de la meva tovallola, era espantós. Ha estat un home, petit i escardalenc, amb aparença de Guàrdia Civil franquista. Segurament es deia José Antonio. La seva dona, amb tota probabilitat la Puri, ha somrigut triomfal quan hem hagut de desplaçar les tovalloles. Era tan grassa que ha aixafat l'hamaca on reposava, amb el cabell curt i tenyit de vermell rabiós. Del tipus de persona que està convençuda que el món li deu molt.
Volia dir-los alguna cosa però la meva xicota m'ha retingut:
- Deixa'ls estar, no val la pena. Han guanyat.
Derrotats, hem cedit terreny. No hi havia res a fer, i si no vols que les coses es posin lletges i tens una mica de seny, sempre has de cedir terreny. Si hi penses gaire és desolador. Perquè és ben veritat: al final ells sempre guanyen.
