Tornava per autopista de Can Marquet de les Roques, a tocar de Sabadell. És un lloc que sempre em fa pensar en l'Última Llar Acollidora, del Senyor dels Anells. L’any anterior m’havien otorgat un accèssit al Certamen Literari Clara Alsina, i venia de la presentació del llibret. Els de l’organització em demanaren que llegís un fragment del meu conte. Es deia Bluetooth, i anava d’un grup d’homes i dones que no es coneixien entre ells i que en un vagó de metro s’enviaven essaemaesses i arxius els uns als altres sense saber qui enviava què. No era el millor relat que he escrit mai, però passava xuclant i tenia la seva gràcia. El problema és que parlar en públic (fins i tot llegir en públic) m’aterroritza, sobretot si no m’he empasta un Sumial o mig pot de Valeriana. I com que aquella tarda no en tenia cap al damunt, vaig haver de tirar del succedani que tenia més a mà: una ampolla de vi negre de batalla que havia rapinyat d’una taula. Acabat el primer got (amb esgarrifances, perquè tenia un horrible gust avinagrat) algú de l’organització m’oferí un vas de plàstic amb una mica de whisky. Era un licor barat, del que et pot deixar cec si en beus gaire. La classe de whisky que sembla que algú hagi destil•lat a la banyera de casa seva, en un garatge pudent o en un rierol de muntanya.
Un cop a la sala d’actes em vaig asseure a esperar el meu torn. Anava després d’una àvia entranyable que ja llegia els seus poemas, també guardonats. La dona acabà, la gent la va aplaudir i s’assegué al meu costat, l’única cadira buida de tot el local. En veritat era un àngel: mocador de seda estampat i vestit jaqueta molt elegant. Era una senyora una mica refeta i amb aires de matriarca benevolent: era la iaia que tothom voldria tenir. Em digué que li havia encantat el meu conte, que ja se l’havia llegit, i em dedicà un somriure encantador, que feia olor de colònia de la d’abans.
