dilluns, 12 d’octubre de 2009

L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( II )

A mi em sorprenia que una senyora tan gran sapigués què era el sistema Bluetooth (imprescindible si volies trobar la gràcia a la història), però vaig optar per respondre-li que a mi també m’havia entusiasmat la poesia que havia llegit, malgrat que:

a) Nerviós com estava, amb prou feines l’havia escoltat.
b) Els meus coneixements de poesia són equivalents als que tinc de Física Nuclear o Literatura Rumanesa.

I pels altaveus em van demanar que pugés a la tarima. Vaig començar la lectura excusant-me per la meva veu, rogallosa i cascada: feia poc que havia tingut un disgust amorós i les nits eren més llargues, tristes i dures que mai. Sort en tenia, vaig dir, del meu amic Justine and Brooks. El públic s’ho agafà a broma, i molts fins i tot aplaudiren. Vaig pensar que era un bon principi, que potser les meves moneries taparien el patètic estat físic i emocional en el qual em trobava.

La lectura transcorregué sense pena ni glòria. La ressaca va tenir un efecte sedant, i vaig poder llegir sense que em caigués el llibret ni el deixés empapat de suor, com em passa quan no bec cinc til•les o prenc el Sumial. Acabat l’acte, tothom anà a fer una cigarreta esperant que comencés una taula rodona sobre algun tema d’interès social. Els convidats eren gent del món de les comunicacions i la cultura, però jo tenia mal de cap i el camí de tornada em semblava llarguíssim, així que vaig optar per donar les gràcies als organitzadors i, amb un feix de llibrets sota el braç, escapolir-me.

A la sortida de l’autopista em parà una patrulla de Mossos. Fortament armats, era obvi que buscaven algú que, vist el desplegament, era un criminal molt perillós. Potser un terrorista suïcida o un assassí en sèrie.
Un Mosso quadrat com un armari es posà la mà a la gorra d’aquella manera que, en condicions normals, em fa tant gràcia.

- D’on ve?
- De Barcelona.

Automàticament un calfred em recorregué l’esquena i la sang m’escalfà les galtes: en realitat no venia de Barcelona, sinó de Sabadell. El meu problema és que quan agafo l’autopista el meu cervell ho assocïa, de forma automàtica, amb la paraula “Barcelona”. Vaig pensar que el millor era solucionar ràpidament aquell malentès, no fos cas que l’agent descobrís que l’havia mentit.

- Bé, en realitat no vinc de Barcelona. Vinc de Sabadell.
- Aparqui aquí.