Quan fèiem segon de Magisteri d'Educació Física ens van oferir d'anar a un congrés. Cap de nosaltres estava gaire interessat en l'Educació Física, però la cosa era a Tarragona i ens donaven tres o quatre crèdits. De seguida ens hi vam apuntar. Era allò o treure'ns la lliure elecció fent seminaris sobre els mètodes educatius cubans o sobre la intermulticulturalitat (no és broma).
Vam anar-hi amb furgoneta i vam dormir en una tenda enorme. Què voleu, érem joves. Tan bon punt la vam tenir muntada vam córrer a inscriure'ns i, després, a fer unes copes: el congrés no començava fins l'endemà. Prop de la universitat Rovira i Virgili hi havia un càmping, on la majoria de congressistes -vinguts de tot Espanya- acampàvem. Els més privilegiats dormien en una residència d'estudiants, que va quedar seriosament destrossada després del congrés. Fins i tot va desaparèixer la pancarta que anunciava l'event. Malgrat els precs que van fer per megafonia, mai es va recuperar.
A la nit vam anar a Tarragona ciutat. En un bar hi havia la festa Ballantine's, de manera que vam sortir amb tantes peces de roba de regal que hauríem pogut fer una expedició al Pol Nord. Quan vam arribar al càmping -amb un col·lega de digestió difícil ens vam endarrerir una mica - ens vam adonar que havien muntat una tenda just al costat de la nostra. Els seus ocupants eren fora, fent unes cerveses i uns porrets. "Bona nit" vam intentar articular. "Buenas noches. Estamos en España, catalanes hijos de puta: hablad español" ens van respondre ells com si fos la cosa més natural del món. Va ser impressionant, ni tan sols van pujar el to de veu. Jo i el meu amic ens vam mirar amb cara d'incredulitat. No sabíem què fer. Per descomptat, la baralla física estava descartada: donat el nostre estat ens haurien liquidat en pocs segons. La baralla dialèctica tampoc era una opció, donat que difícilment se'ns hauria entès. De manera que vam preferir anar a dormir sense respondre. No teníem ni idea del que ens esperava l'endemà.
