dilluns, 28 de desembre de 2009

EL CONGRÉS ( II )


El congrés va durar tres dies. Cada matí hi havia un parell de ponències d'algú important i a la tarda havies d'escollir un taller. Durant les conferències del matí mitja sala dormia. Quan parlem de dormir durant una classe o una xerrada normalment ho fem de forma figurada, però no pas allà: allà la gent dormia de debò. Alguns fins i tot s'estiraven al terra per estar més còmodes. L'assistència era obligatòria a un vuitant per cent de les hores, per la qual cosa no es podia badar i calia anar-hi fins i tot amb ressaca i sense haver dormit, cosa fàcil i fins i tot rutinària als vint anys. Els actes del matí tenien lloc en una sala immensa, i era fàcil fer una becaina sense que els conferenciants et veiessin. En més d'una ocasió els ponents es van queixar perquè el soroll - no tothom dormia, alguns ens limitàvem a xerrar per matar el temps- no els deixava sentir-se a si mateixos. Literalment.

El congrés va ser inaugurat pel Conseller d'Esport d'aleshores. Era el primer matí i alguna gent encara estava una mica fresca. El presentador, que lògicament parlava castellà, va dir el nom del Conseller (en català, no podia dir, posem pel cas, "Casadeabajo" en comptes de "Casadevall") i el càrrec (també en català: no podia dir "Consejero de Deportes de la Generalidad de Cataluña", o sí, però no ho va fer). La xiulada va ser monumental. De debò: he vist hooligans borratxos comportar-se amb més educació. Tret dels qui dormien tothom es va unir al "buuuu" general. Al costat hi tenia una noia de Lleida a qui només coneixia de vista. Em va mirar amb els ulls més desorbitats que he vist mai.

En un món ideal els catalans ens hauríem posat dempeus i hauríem fet alguna cosa heroïca, del tipus cantar els Segadors o alguna cosa semblant, com fan al cafè d'en Rick a Casablanca. Però no. En el món real et quedes assegut i mires al terra, no fos cas. No eren cinquanta, ni cent, ni dos-cents els que xiulaven: eren força més. I el més important: si això hagués passat en un congrés de lampistes o de cirugians plàstics hauria estat una anècdota. Però era un congrés de mestres. Els nois i noies que xiulaven ara mateix són educant mainada a les aules d'arreu d'Espanya. Cap més comentari al respecte.

La tarda va passar de forma més plàcida. Jo m'havia apuntat a un curset de relaxació i ioga, que va acabar convertint-se en una migdiada guiada. La professora ens despertava gentilment, inclús somreia quan algú roncava. Acabat el taller vam anar a les dutxes comunitàries i ens vam empolainar tan bé com vam saber: era l'hora de sortir de festa.