Fa deu o dotze anys es van posar de moda els combats sense regles. En realitat sí que tenien regles, més en concret dues: no atacar als ulls del rival ni mossegar-lo.
Aquelles lluites brutals van revolucionar el món dels esports de combat. Va ser una autèntica pèrda de la innòcència: a partir d'aleshores mai més vam creure que l'estil de la Grulla o de la Mantis Religiosa eren invencibles. Vam perdre la fe en cops secrets, en energies internes i en tècniques mil·lenàries. En definitiva, ens vam fer grans.
Amb un conegut, practicant d'una art marcial xinesa de nom llarg i impronunciable, vam quedar una tarda a la Devesa de Girona per fer un combat sense regles amistós, malgrat que el terme sigui un oxímoron en sí mateix. No en sabíem més, teníem vint anys. Ni tan sols el fet que aquell noi tingués un passat turbul·lent i fos, de totes totes, un paio imprevisible i un maníac, em va fer enrere. Em creia qui sap què, pobre de mi.
No vam establir cap regla, ni tan sols les dues de cortesia. El paio va començar a clavar-me cops de peu als genolls que em mantenien a distància. Quan aconseguia acostar-me m'atacava als ulls. No sabia com sortir-me'n. Estava acostumat a les lluites netes i amb tota classe de regles, exactament el contrari d'allò.
Al final la sort em va somriure: un dels seus cops de peu, excessivament ambiciós, es va perdre a l'aire. En tocar al terra va patinar amb la sorra i va caure de genolls, fet que vaig aprofitar per col·locar-me darrera seu i estrangular-lo amb l'avantbarç fins que va abandonar. El cor em bategava a mil per hora, i l'adrenalina va trigar estona a desaparèixer del meu organisme. No sé que hauria passat si en comptes de sorra hi hagués hagut quitrà. Potser ara seria borni i coix, no ho sé.
La qüestió és que aquell va ser el primer, i el darrer, combat sense regles.
