És dur tenir un blog. És la primera cosa a la qual renuncies quan tens una mica de feina. O almenys així ho faig jo. Però per alguns tenir un blog és la seva vida. Fa poc a la sèrie House va sortir una noia d'aquestes. Havia de fer-se una operació arriscada i demanava consell als seus lectors, que per més inri eren una colla d'antisistema radicals (es va fer vegetariana, si mal no recordo, per petició popular). La noia no es separava mai del seu portàtil i cada cosa que feia la penjava a la Xarxa. Segons ella, no volia tenir secrets. Una actitud ridícula si tenim en compte que Internet ha contribuit, precisament, a crear moltíssims secrets i a desvetllar-ne d'altres. Els homes es fan passar per dones i les dones es fan passar per top models. Els heterosexuals van a xats gais, i viceversa. Centenars de persones han practicat sexe virtual amb d'altres persones que, en condicions normals, potser ni mirarien a la cara. Hi ha xats de suïcides, de gent que es disfressa de coses rares i de tota la gamma de fílies. Alguna gent s'ha casat gràcies a Internet i d'altra gent s'ha separat per culpa d'Internet. El Facebook ens converteix a tots plegats en una mena de Paquita, la perruquera del barri que sempre està pendent de què fan els veïns. També desperta, com els blogs, el nostre costat més exhibicionista. Els psicòlegs han perdut diners des que existeixen aquestes formes d'expressió. Podríem dir que, ara sí, s'han democratitzat els espais on la gent pot escriure. Avui et poden llegir milers de persones sense que cap diari t'hagi contractat i sense haver publicat ni un sol llibre o article en un mitjà convencional. Sempre, és clar, que sàpigues mantenir-te a la creta de l'onada: pensa que tot el que Internet et dóna tard o d'hora t'ho treu.
