Avui anava per una carretera rural i, en un revolt, un ciclista ha envait el meu carril. Quan em refereixo a que ha envait el meu carril no vull dir que ha entrat un pam o dos: el paio circulava, literalment, en direcció contrària. He estat prou ràpid de reflexes -ell també- i he pogut esquivar-lo. Més tard, ja en una carretera normal, he trobat al mateix ciclista conduint sense mans. Estava posant-se o traient-se una gorra, jo que sé, i la bicicleta feia tentines a dreta i a esquerra. He estat a punt de treure el cap per la finestra i preguntar-li si tenia ganes de que l'atropellessin però al final ho he deixat estar.Arribo a Girona i un adolescent - d'aquells que van pel món escoltant música i fent cara de fàstic- ha creuat un carrer per on més li ha convingut. De nou, frenada brusca. De nou, un cop de sort: ni l'he atropellat ni ningú m'ha picat a mi amb el cotxe. He pensat que tenia un mal dia i que el més convenient seria anar a peu, de manera que he aparcat (no sense problemes, és clar: Girona estava impossible). Ja a la vorera, a Emili Grahit, un paio amb bicicleta quasi m'embesteix. Una noia que passava per allí no ha estat tan afortunada i la bicicleta l'ha tocat i li ha fet un tall a la mà. El ciclista ni tan sols ha parat a veure si estava bé.
Entenc que vianants i ciclistes són els elements més fràgils del sistema. També entenc que a vegades se'ls deixa de banda i que puguin arribar a sentir-se molestos. Però cada vegada que a la televisió hi surt un ciclista indignat o un representant de no sé quina associació despotricant contra una normativa que teòricament a ells els perjudica penso: "D'acord, tens raó. Però i els conductors? Qui ens protegeix dels ciclistes irresponsables i dels vianants que creuen per on els hi dóna la gana?
