Déu meu, quina vergonya! Feia anys que no sentia la meva pròpia veu, i ja no recordava com de desagradable arriba a ser. Tinc una veu que no m’agrada gens. És més: com s’ho fa la gent per suportar-me? No ho entenc. Jo no podria aguantar a algú amb una veu com la meva. Intentaria evitar-lo o, no sé, potser li clavaria un cop de puny. I els meus pobres alumnes? Ha de ser una tortura per ells suportar la meva veu sis hores al dia. No vull ni pensar-hi...
Per acabar-ho d'arreglar, com que estava nerviós parlava tan de pressa que fins i tot se’m va fer difícil entendre’m a mi mateix quan escoltava l’entrevista. Ja sé que no tinc fusta de locutor de ràdio però no em pensava que parlés tan malament. Estic pensant en fer-me monjo de clausura i fer vot de silenci, com fan els monjos cartoixans. Com a mínim tindria una bona provisió de Chartreusse.
