diumenge, 13 de juny de 2010

QUAN SENTS LA TEVA VEU

Fa dos dies em van fer una entrevista a Ràdio Cerdanyola. Ahir la vaig escoltar i em va semblar que estaven entrevistant a una altra persona. Aquell era jo? No podia ser: per força havia de ser un error. Però aquell paio deia exactament el que jo havia dit, de manera que no podia ser un impostor. 
Déu meu, quina vergonya! Feia anys que no sentia la meva pròpia veu, i ja no recordava com de desagradable arriba a ser. Tinc una veu que no m’agrada gens. És més: com s’ho fa la gent per suportar-me? No ho entenc. Jo no podria aguantar a algú amb una veu com la meva. Intentaria evitar-lo o, no sé, potser li clavaria un cop de puny. I els meus pobres alumnes? Ha de ser una tortura per ells suportar la meva veu sis hores al dia. No vull ni pensar-hi... 
Per acabar-ho d'arreglar, com que estava  nerviós parlava tan de pressa que fins i tot se’m va fer difícil entendre’m a mi mateix quan escoltava l’entrevista. Ja sé que no tinc fusta de locutor de ràdio però no em pensava que parlés tan malament. Estic pensant  en fer-me monjo de clausura i fer vot de silenci, com fan els monjos cartoixans. Com a mínim tindria una bona provisió de Chartreusse.