El dissabte a la tarda la meva dona i jo érem a Girona. Passejàvem per la Plaça de Catalunya i vam adonar-nos que els Indignats celebraven una assamblea. Ens hi vam acostar, encuriosits. Era el torn obert de paraula i vam ser a temps de veure la intervenció d'un magrebí, que aparentment estava molt borratxo. No s'entenia res del que deia i la resta d'indignats li van demanar que callés. A continuació va agafar el micro el Comunista, un personatge ben conegut per tots els gironins. Barba blanca llarguíssima, cos menut i cantarella repetitiva: "Una moneda per poder menjar" diu mentre pidola per la ciutat. El Comunista va recordar-nos a tots que el sistema és corrupte i que cal enfonsar-lo costi el que costi. Aplaudiments silenciosos sacsejant les mans. Al nostre costat una dona amb un nen a la falda fumava el porro més llarg i pudent que he vist mai. Un gos que duia una mena de rastes (no és broma) va flairar-me la mà i vaig moure-la amb energia perquè marxés. "Aquesta vegada sí que va de debò" va dir un paio que tenia a la vora, amb look de John Lennon. Amb ell hi anava un punk que semblava haver vingut dels vuitanta amb una màquina del temps. Encara hi havia pancartes contra els aliments transgènics i contra l'estat d'Israel. En comptes d'arrancar les flors com han fet a BCN i a Madrid, les han vallat perquè ningú hi entri.
Acabada l'assamblea vam anar a un bar a veure el partit. El futbol és un esport que mai m'ha agradat i se'm fa molt difícil identificar-me amb cap equip. En realitat em costa entendre perquè la gent es posa tant contenta amb les victòries i tant trista amb les derrotes: al capdavall ells no guanyen ni perden res. Quan era a Dublin havia anat algunes vegades al canòdrom. M'alegrava quan guanyava el meu gos (He is a shark, es deia) perquè això em feia una mica més ric, però amb el futbol això no passa: encara que el teu equip guanyi la copa d'Europa tu segueixes allà mateix on eres. Els jugadors als quals deïfiquem no mirarien ni a la cara a la majoria dels aficionats. De manera que vaig quedar-me a la barra amb la meva cervesa i posant cara de Clint Eastwood en una pel·li de vaquers.
Així doncs, no puc identificar-me amb uns ni amb altres. Intento identificar-me amb els problemes dels Indignats i compartir l'alegria dels culers, però no puc fer ni una cosa ni l'altra. Alarmat, em pregunto si tinc algun tipus de desordre emocional. Tendeixo a pensar que el problema és dels demés perquè em terroritza pensar que, en el fons, potser només és problema meu.
