Un dia em vaig dislocar un dit del peu. Va ser al gimnàs, entrenant. Encara no sé exactament com m'ho vaig fer. Quan estudiàvem Educació Física ens van ensenyar que una luxació és una pèrdua de contacte de la superfície articular. Això és, literalment, el que li va passar al meu dit (era el dit índex, si és que el segon dit del peu es diu índex). Es veia a simple vista, que estava fora de lloc.
Vaig abandonar l'entrenament i em vaig posar sota la dutxa. Feia mal, però era molt pitjor veure el dit dislocat. Em vaig vestir, em vaig posar els mitjons i les sabates i vaig conduir fins a l'hospital més proper. Allà em va atendre una infermera i em va preguntar què em passava.
- M'he dislocat un dit del peu - vaig respondre-li jo.
- Passi aquí dins, de seguida vindrà algú.
En efecte, al cap de poca estona va venir un metge argentí. Em va mirar el peu i va dir que tot semblava correcte.
- És impossible, tinc el dit fora de lloc. Miri-ho bé.
Sense respondre'm em va enviar a la sala de radiografies i me'n van fer una. Encara la conservo de record. Es veu clarament que el meu peu estava perfecte.
- Li juro, doctor, que m'he dislocat el dit.
Finalment ell va respondre:
- Sí. Però segurament, de tant manipular-lo i caminar, tu mateix te l'has posat bé sense voler. A vegades passa.
- He de fer alguna cosa? Repòs? Em prenc algun medicament?
- No cal. Tot està perfecte. Ja pot tornar cap a casa. En tot cas, no entreni descalç durant uns dies.
Vaig sortir de l'hospital una mica confós. M'ho havia imaginat? Realment el tenia fora de lloc, oi? O no? M'ho havia imaginat? La meva hipocondria arribava fins aquí? El que sí que vaig fer va ser comprar-me unes botes de boxejador molt xul·les.
