KITCHEN NIGHTMARES

Sóc fan del programa Pesadilla en la cocina, que emet Nova els dijous a la nit. Pels que no sapigueu de què va us en faig una pinzellada: el xef Ramsey visita cada setmana un restaurant que passa per mals moments, investiga què falla i intenta posar-hi remei. A vegades és la decoració, el tracte amb la gent, la presentació de la carta i, la majoria de cops, la qualitat del menjar. És un espectacle veure al xef Ramsey en acció. Si el menjar no li agrada té arcades -un dia va estar a punt de vomitar en un cubell-. Si la decoració no és adequada diu que se sent tan deprimit que no pot aguantar allà dins ni un segon de més i surt al carrer. Si el menjar està una mica fred aparta el plat amb desdeny, com si fos ple de matarrates. Es baralla amb els cuiners, crida, diu que no havia vist mai res tan desastrós -ho repeteix a cada programa-.  A vegades plora.
M'agrada Pesadilla en la cocina perquè ens ensenya moltes coses sobre la vida en general i sobre la societat americana en particular. Si jutgem a partir del programa ens adonarem que són una gent terriblement exigent, que no perdonen els errors però que, alhora, saben recompensar els encerts. Si una cosa no els agrada no s'estan de dir-ho (jo, als restaurants, no em queixo mai, i com a màxim suplico que em facin una mica més la carn). Són entusiastes i volubles. Capritxosos però -perdoneu la cacofonia- molt generosos.
El meu admirat Ramsey posa moltíssima passió en el que fa, i no pot suportar que els demés no ho facin. Per ell es tracta una equació molt senzilla: fas les coses bé? Hi poses el coll? Aleshores triomfaràs. Segons ell no hi ha volta de full, i l'atzar pràcticament no hi té res a veure. M'agraden el xef Ramsey i la seva equació. M'agradaria ser com ell, pensar com ell. Creure que hi ha una fòrmula que sempre es resol favorablement. Que el món està regit per una mena de Lògica que, al final, posa totes les coses a lloc. Però no puc. Potser és aquí on m'equivoco.