A les escoles concertades només hi ha gent com cal. Persones perfectes. Famílies impecables. Pares que van a treballar amb un somriure a la cara, i mares que duen permanent i que són mestresses de casa vocacionals. Generalment tenen un nen i una nena. Ell és una mica entremaliat i un bon jugador de futbol. Ella, presumida. Tots dos bons estudiants.
Ridícul, oi? Doncs això ha donat a entendre una tal Julie fa escassos minuts a RAC1. La noia, mare soltera, ha dit que portaria la seva filla a l'escola pública perquè allà la nena hi trobaria més varietat: parelles de fet, fills de matrimonis que s'han divorciat tres o quatre vegades, immigrants, nens adoptats i fills de parelles grans. El locutor anava fent "ahahà!" "ahahahà!", i vinga a riure-li les gràcies.
Em sap greu que encara quedi gent com la tal Julie. De debò es pensa que els pares de les escoles concertades no se separen? Que no hi ha nens i nenes adoptats? Que no hi ha immigrants? Suposo que no és mala fe sinó ignorància. I aquí hi entra en joc el locutor: hi està d'acord, ell? També creu que a l'escola pública hi ha nens que viuen en famílies monoparentals i a l'escola concertada no? De debò que fa uns minuts he sentit això per la ràdio o estic delirant per culpa de la calor i del sopar massa abundant?
Com sempre, he canviat d'emissora. En un altre dial hi havia en Fito. He pujat el volum i he començat a cantar: "no quiero estrella errante/no quiero ver la aurora/quiero mirar tus ojos del color de la cocacola".
Tot tornava a anar bé.
