dilluns, 18 de juny de 2012

LA TANCA DE FUSTA




Una vegada uns quants de la facultat vam celebrar la Fi d'Exàmens acampant a Sant Martí Sacalm, un poblet a la vora d'Amer del qual ningú sabia gaire res. És un misteri el perquè vam escollir aquell lloc concret i no pas un altre. La qüestió és que després del darrer examen vàrem agafar el cotxe i ens vam enfilar muntanya amunt. Era un dijous o un divendres, humit i fred. Un cop a dalt vam trobar un camí particular tancat amb una valla de fusta. Algú va dir que aquell lloc era perfecte per plantar les tendes. Joves com érem, una tanca de fusta no era cap obstacle. De manera que vàrem plantar les canadenques. No havíem portat llenya i vam agafar-la d'una casa que hi havia a la vora i que tenia aspecte de segona residència.

Els anys han difuminat el record d'aquella breu acampada de Fi d'Exàmens. Recordo que vam escalfar-nos a base de mam -feia molt fred i la llenya, humida, no va voler encendre's- i l'endemà vam anar a prendre cafè calent a un bar d'Amer. Recordo que tornava amb el cotxe i tenia una son intensíssima, però quan tens vint anys creus que dormir és de perdedors, i és fàcil vèncer-la. Una veueta et xiuxiueja que el futur és teu, i que pots fer el que vulguis quan tu vulguis. En aquests moments, quan tens vint o vint-cinc anys, et creus amo de tu mateix i capaç de tot.

Aquest cap de setmana he pujat a dinar a la masia que un amiga de la meva dona té a Sant Martí Sacalm. Si això fos un conte ara escriuria que la llenya vam robar-la de casa seva, però no. Sí que vaig veure el caminet on vam parar les tendes, encara tancat amb aquella mateixa tanca de fusta que fa quinze anys no havia estat un obstacle. Vaig recordar aquella acampada, feia moltíssim temps que no hi pensava. Ahir, durant un instant, vaig reviure aquella sensació d'indestructibilitat, d'invulnerabilitat...

...fins que vaig menjar massa per dinar i, al vespre, l'estómac em va recordar que tinc trenta-cinc anys, i que ja no sóc inmortal.