A vegades creus que la diferència radica en llegir més. Aleshores et llances al damunt del llibre que estàs llegint en aquell moment i de seguida l'acabes. A continuació rescates algun clàssic de la teva biblioteca -per algun motiu que no comprens ni tu, la majoria de clàssics els compres en format butxaca o bé de segona mà- i te l'empasses com qui s'empassa un xupito amb la intenció d'emborratxar-se ben de pressa.
A vegades creus que la diferència radica en llegir millor. Aleshores et detures a cada paraula, a cada frase. Analitzes les subordinades, preguntant-te com és que ells les fan tan llargues i tu tan curtes. Et concentres en cada adjectiu, en cada coma, en cada recurs estilístic. També et fixes en la trama, en com l'escriptor ha anat desgranant la novel·la o el conte. Explores l'argument com un metge explora un malalt.
A vegades creus que la diferència radica en escriure més. Aleshores deixes el que estàs fent i puges a dalt, a l'ordinador. I et poses a escriure. No pots començar una novel·la perquè no tens temps, ni tens idees prou brillants per fer un conte, de manera que obres el teu compte del blogger i comences a teclejar. Tac-tac-tac, tac-tac-tac. A vegades et regales una cervesa o poses l'Spotify. Tot suma, però la solució tampoc és aquí.
A vegades creus que la diferència radica en escriure millor. Aleshores penses cada paraula abans de teclejar-la, i repasses el text dues, tres vegades. Elimines tota frase que sigui de mal llegir. Vols que el lector hi llisqui com si patinés sobre gel. Si et sembla que està quedant bé fins i tot sents pessigolles a l'estómac, com un adolescent davant del seu amor no correspot.
Però res d'això funciona. L'esforç i la feina ajuden, sí, però si no sents com brillen les estrelles dins teu no hi ha manera. Les paraules s'encallen i dins del cervell se t'hi forma la imatge d'un laberint de màquina recreativa dels anys setanta, ple de fantasmes i de menjacocos. Una imatge molt estranya i, alhora, una metàfora poderosa. Sense aquella idea, sense l'energia que crepita, tan li fa si et passes una hora o vint-i-quatre davant de la pantalla. Cremar-te les celles llegint tampoc et converteix en la revelació de les lletres catalanes, ni tan sols si dissecciones els textos com un cirugià. Et recordes d'aquell amic teu que sempre parlava de dons divins, un tema que donava molt joc a l'hora de burlar-te d'ell. Però ara ja no rius tant.
Desprès comprens que en realitat tens sort de que alguna gent encara et llegeixi, i recordes- perquè ja ho ha dit molta gent abans que tu- que el patiment i la creació són inseparables. No hi ha volta de full. Aleshores et sents una mica millor, rellegeixes el text que has escrit i, com que no trobes cap foto que hi vagi bé -en realitat tampoc tens gaires ganes de buscar- el publiques al teu blog.
