Ahir se'm va casar un amic. Ha estat dels darrers, tot i que s'ha de reconèixer que tots ho hem fet amb molt poc temps de diferència. Tots amb més de trenta anys. A alguna gent li agrada posar noms a les generacions. Hi ha la generació dels baby boomers, nascuts durant els anys cinquanta. A continuació va arribar la famosa generació X, que ningú sabia gaire bé quins anys comprenia, i que va fer córrer molta tinta. Feien una mica de ràbia perquè anaven pel món fent veure que eren rebels, però al cap i a la fi vivien en casetes adosades i es passaven els dissabtes veient la televsió i menjant pizzes precuinades, com tothom. Els de la generació Y encara fan més ràbia perquè van ser ells els qui es van fer anomenar així. A diferència de les generacions anteriors, no tenen cap tret definitori. Simplement es feien dir generació Y perquè els hi devia semblar cool.
En fi. Els meus amics i jo no sé a quina generació pertanyem. Entra la X i la Y, suposo. El que és cert és que som una generació de tocatardans. La generació T: hem trigat a casar-nos, i hem trigat encara més a tenir fills. Ens aferràvem a la juventut com nàufrags arrapant taulons. Hem estudiat tant com hem pogut, i no ens hem hipotecat fins al darrer moment. Descreguts com som, molts ens hem casat per l'església. A diferència d'altres generacions, la majoria no teníem grans projectes ni ambicions desmesurades. En tot cas, allargar la juventut tan com fos possible. Ser els darrers en abandonar la festa, i apagar la llum.
Però tot té un final. Ahir es van casar en Marc i l'Olga (que sigueu molt feliços), tancat un cercle que semblava que mai es podria tancar. Són les onze del matí i jo estic despert, una cosa que m'espanta i em desorienta a parts iguals. Hem aguantat tant com hem pogut, però al final, sense ni adonar-nos-en, ens hem fet grans.
