Internet ha propiciat l'aparició d'un tipus de freak molt característic: el pedant virtual. Emboscats rere la pantalla del seu ordinador, assalten fòrums i ens torturen amb les seves opinions, tan simples que fan mal d'ulls, i d'un maniqueisme extrem. Quan faig la cervesa en un bar de currants que he descobert fa poc sento discursos mil vegades més ben fonamentats i argumentats (cal tenir en compte que moltes vegades aquests discursos els fan paios mig trompa que amb prou feines parlen cap idioma d'aquí, així que imagineu-vos quin nivell).
El pedant virtual està emparentat amb el fatxenda de cigaló. Comparteixen aquest aire perdonavides i aquest deix de set ciències il·lustrat a base de llegir la revista Quo. Ho sap tot de primera mà, i abans d'explicar-ho ho amaneix amb un "sé de bona tinta que..." o bé "el govern no vol que se sàpiga que...". Si voleu veure exemples de pedants virtuals al seu hàbitat natural -d'espècies molt diferents, això sí- visiteu els fòrums del diari Ara i del Mundo.
Cada pedant virtual s'especialitza en un tema concret, essent la política el camp més popular. Cada fòrum té els seus, i moltes vegades el nivell de popularitat d'un fòrum es medeix, precisament, per la quantitat de comentaris idiotes que els pedants virtuals hi deixen. D'altres es passen hores vient videos del Youtube i comentant-los posteriorment. També hi ha els literats i els aspirants a escriptor, una raça a part. I, finalment, hi ha els que fan blogs. Aquests són els pitjors: es creuen superiors als demés, i amb dret de dir qui és un pedant virtual i qui no. Fugiu-ne.
