diumenge, 13 de maig de 2012

MENJANT YAKISOBA AMB EN LLUC




Un dia del pont de l'1 de maig vam anar amb en Lluc a dinar a un restaurant japonès. Era de debò, no pas un d'aquests establiments infames regentats per xinesos que es fan passar per japonesos (el primer que faig quan entro en un restaurant oriental és escoltar parlar als cambrers, a veure si són impostors. M'ho va ensenyar el meu amic Sergio una vegada que va fer parlar en xinès a un cambrer d'un restaurant suposadament japonès). 

En Lluc estava inquiet. Generalment es porta molt bé, però aquell dia s'havia llevat amb el peu esquerre. Mentre esperàvem el primer plat ell rondinava des del cotxet. No ho feia gaire fort però hi havia una parella a la vora que es veia que volia tranquil·litat. Quan en Lluc encara no havia nascut m'havia trobat un munt de vegades en aquesta situació -essent jo el molestat, és clar- i sentia simpatia i comprensió cap a la parella, de manera que vam agafar a en Lluc a coll. Això el va calmar una mica.

Va arribar el cambrer amb els primers plats. Era un japonès que tota l'estona reia i feia reverències amb el cap (jo també. Cada vegada que parlo amb un oriental em surt fer-li reverències. L'altre dia, a l'escola, vaig fer una entrevista amb uns pares xinesos -vàrem acabar parlant d'història de Xina- i em vaig soprendre a mi mateix fent-los reverències amb el cap. Suposo que he vist massa pel·licules). En fi, que el cambrer i en Lluc de seguida es van caure bé. L'home, cada vegada que el veia, li feia sorollets i li tocava el nassiró amb el dit. En un ocasió en Lluc li va agafar el dit i no li va voler deixar anar. Al principi al cambrer li va fer molta gràcia però al cap d'una estona se'n va cansar, però no gosava treure'l de cop. "Aiaiai!" es queixava. "Tengo que ir a trabajar".  I el nen vinga a riure. Al final va deixar-lo anar i l'home va poder anar a buscar els segons plats. Sempre menjo amb pals però, amb en Lluc a la falda, era impossible fer-ho, de manera que vaig haver de demanar una forquilla. Entretant en Lluc va agafar el meu plat per la vora i el va aixecar, vessant part del contingut sobre la taula. Eren un yakisoba boníssim i me'l vaig menjar igualment.

La resta del dinar va transcórrer amb certa placidesa, però aquell dia vaig aprendre una cosa: és complicat dur un nadó de sis mesos a un restaurant japonès. I encara ho és més menjar amb palets.